Desmuntant l'Estat

Mas ha hagut de fer un gest cap a la part de la seva gent que creu que va massa accelerat i que per això està perdent posicions. No és així. El desgast de gestionar la crisi, les febleses de presumptes corrupcions i, finalment, el mur que aixeca l'Estat davant de Catalunya i que no deixa cap espai a les posicions possibilistes, en són la causa. No la suposada imitació d'Esquerra. Mas ha de frenar una mica per no perdre part de la càrrega, sense la qual tampoc hi hauria majoria sòlida. I Junqueras ha de prémer l'accelerador, però no gaire, no fos cas que descarrilés el procés. Aquest tempo tan complicat i refinat només pot estar en mans de grans estadistes i dels seus equips dirigents administrar-lo. En resum: Tenim pressa, mirem de no derrapar.

Perquè amb l'Estat s'està jugant una partida de resistència i de catxes. Rajoy aplica la tàctica d'esperar i anar apujant l'aposta confiant que l'altra banda cedirà. Per part catalana hi ha d'haver encara més sang freda. Malgrat els esgarips d'una minoria que s'excita i ho voldria precipitar tot, fent el joc al bloc espanyolista, ens convé no aturar cap dels passos, no n'hem de fer cap en fals i en falten molts. Recordem que només fa just mig any del viratge cap a l'estat propi de dues forces claus en el procés com CiU i IC. Alguns passos s'han començat a fer. Per internacionalitzar la denúncia per lingüicidi (ho fa la Plataforma per la Llengua); la deslegitimació del règim, hereu del franquisme (procediments a Argentina i per part de l'ONU sobre repressió i desapareguts); la demanda democràtica (Campanya de Diplocat a París, Londres, Sevilla). Ens convenen molts més gestos d'icones públiques de desconnexió des de l'amistat, com el protagonitzat per Dyango. De desconnexió de patronals, col·legis professionals i altres institucions de la societat civil. Actuacions concertades en temes de país al Congrés de diputats, seguint el modèlic exemple dels eurodiputats, etc. Cal persistència en tots aquests fronts. Mentrestant l'Estat es pensa avançar en els seus fronts però cada cop està més enfangat i en retirada. La campanya de promoció de la marca Espanya fa aigües i no per culpa del sobiranisme català, precisament. Hi ha el rei i família sota sospita de corrupció, així com els grans partits del règim, l'expulsió del talent científic i la defensa de la identitat més rància a l'entorn dels toros. I la darrera rebolcada de Cameron (“Els temes d'identitat i independència s'han de deixar expressar democràticament, i no vull donar consells a Espanya”. Thank you).

Amb l'atac furibund a la diversitat cultural i a l'autogovern polític la casta espanyola ha sentenciat la legitimitat de l'Estat a Euskadi i Catalunya. L'obsessió assimilacionista aconsegueix victòries pírriques a Galícia amb el resultat d'un abstencionisme no només polític de la societat. A Aragó, València i Balears, amb l'obertura en canal de les seves societats en lluita per símbols, llengua, cultura, en una guerra civil sorda que està paralitzant l'efecte tractor econòmic de la Corona d'Aragó, l'únic territori que estira del carro espanyol. A Melilla i Ceuta on a la majoria musulmana només li falta una espurna per ocupar l'espai que demogràficament i democràticament li correspondria. La llei de règim local que centralitza competències eliminant la democràcia local per sota de 20.000 habitants, expulsa milions de persones de la base social del consens polític. La “histeria castellana vieja” de persecució dels conversos al sobiranisme: intel·lectuals exsocialistes, personalitats de llengua castellana, artistes en castellà... titllats de traïdors, xarnegos agraïts o vendepatrias allunya els que fins fa poc formaven part del pilar de l'hegemonia cultural. Les propostes de llei de control del poder judicial o de manca de protecció de la propietat intel·lectual reblen el clau. Una conseqüència d'aquesta retirada de l'Estat és la creació d'una elit criolla de cultura castellana, gallega o andalusa, que sentint-se espanyols maltractats no veuen més opció que marxar d'Espanya. Aquests arriaran la bandera.