La nostra dignitat
A Alemanya negar l'holocaust és delicte. A la Unió Europea, el 2007, els ministres de Justícia van acordar un protocol que penalitzava les incitacions a la violència per motius ètnics o de xenofòbia. Ara, el 2013, sembla ser que la UE intensificarà la penalització dels actes de racisme, xenofòbia i intolerància divulgats a través de les xarxes informàtiques.
L'excés de lleis sol ser un símptoma d'un funcionament civil deficitari. Mal senyal quan la veritat, la dignitat, el respecte i la convivència han de ser sancionats per la via judicial. Però, un cop assumit que castigar judicialment la xenofòbia significa una derrota de la civilització, queda pendent una pregunta bàsica, de pura subsistència: ¿com hem de neutralitzar l'apologia de la destrucció de les llibertats i les persones?
Arran de les respostes que el criminal nazi Adolf Eichmann va oferir davant del tribunal que el jutjava per extermini, Hannah Arendt va popularitzar l'expressió banalitat del mal. Els comentaris estereotipats, primaris i irreflexius d'aquell tinent coronel de les SS, van fer que Arendt diagnostiqués els efectes perniciosos d'un mal banalitzat en éssers tan mediocres com Eichmann i en vinyetes tan quotidianes i familiars que tenen el poder de fer passar desapercebuts els efectes de destrucció que comporten. En un últim pas de rosca, Arendt va vincular la incapacitat de reflexionar amb la incapacitat de distingir entre el bé i el mal.
Acomodar-se en la banalitat del mal, igual que blindar artificialment la llibertat a través de la via judicial, és un senyal de degeneració extrema. Fa pocs dies, sense que cap jutge actuï d'ofici, sense que cap autoritat política subratlli el valor terrible d'aquesta impunitat, sense que cap analista refistolat afronti la importància d'aquestes paraules, Juan Gómez Montero, regidor de PxC a Santa Coloma de Gramenet, va tuitejar que Guillem Agulló, independentista assassinat per un neonazi l'any 1993, “era un fill de puta que està molt bé on està ara mateix”. Per si tot aquest cinisme fos poc, Gómez va acabar rematant: “He anat a una escola monolingüe i parlo cinc idiomes, aquest Agulló crec que ja no en parla cap.” Són paraules de mort i són paraules impunes que anuncien més devastació. No cal preguntar-se on és Eichmann ni quina profunditat pot tenir una persona com Gómez Montero. Només cal preguntar-se on som nosaltres, on és la nostra dignitat, quina és la nostra connivència amb el mal, la nostra col·laboració passiva amb la maldat.
