Negre i vermell

Tomàs Mallol va morir diumenge i, a més de la seva personalitat amable, hem evocat la seva passió de col·leccionista i la seva delicadesa com a cineasta contemplatiu atent als moments de l'espera i al temps que passa. A mi també m'ha revingut un curt que va rodar fa quaranta anys una tarda, segurament de diumenge, a la Monumental de Barcelona: Negre i vermell. Res a veure amb El roig i el negre, de Stendhal. En el curt de Mallol, el negre és el de la pell del toro i el vermell és el de la sang que s'hi escampa a mesura que intervenen el rejoneador, el banderillero, el torero matador i l'encarregat de la puntilla.

Mallol, doncs, va rodar el curt Negre i vermell l'any 1973. Aleshores jo era una nena aficionada a veure per la televisió les curses de braus. Vaig abandonar l'afició quan va arribar la televisió en color i el vermell de la sang dels toros se'm va fer insuportable. Això tot i que les imatges televisives evitaven mostrar la sang i no precisament per una reflexió moral sobre la visibilitat i l'espectacularització de la violència. Tomàs Mallol va rodar el seu film de manera esplèndida amb una càmera de 16mm des d'una posició d'espectador, que fa explícita en les primeres imatges, i amb l'ajut d'objectius que fan visible una sang (de fet, una carnisseria) que, no he assistit mai a una cursa de braus, ignoro fins a quin punt perceben els espectadors. El cinema, doncs, com l'intent de fer més visible una realitat que potser no acaba de percebre l'ull humà o que no vol veure. Dubto que el ministre Wert, que és d'aquells que celebra els toros com una manifestació cultural que s'ha de protegir, hagi vist el curt de Mallol. Potser tampoc no li faria efecte. També s'ha de voler veure, tot i que les imatges de Negre i vermell sembla que ho facin ineludible. No hi ha cap comentari narratiu, però si un so ambiental que recull el festeig d'aquella crueltat. Al final de la corrida, havent declinat la tarda, la llum gairebé ha desaparegut. Tota la plaça és ombrívola.