La quota justa

Quan el líder del PSC, Pere Navarro, va demanar la supressió dels privilegis que es deriven del concert econòmic basc i navarrès, va trencar una norma no escrita des de la Transició. Com en tantes altres coses i per no afeblir el consens, els pares de la Constitució varen fer els ulls grossos avalant el principi d'una tradició històrica real però que no es va aplicar en circumstàncies semblants a altres nacions. Aquesta asimetria financera és l'arrel de les diferències en qualitat de vida, resistència a la crisi o inversions públiques que hi ha entre Euskadi i Catalunya, per exemple. Per això, a aquestes altures estirar-se els cabells quan algú com el primer secretari socialista qualifica el concert de privilegi és com a mínim hipòcrita.

Fa temps, Pedro Luis Uriarte, conseller d'Economia i Hisenda del primer govern basc, em va assegurar que durant les negociacions pels incipients traspassos a Catalunya i Euskadi, l'executiu d'Adolfo Suárez va oferir a totes dues comunitats un sistema de finançament basat en el concert econòmic. D'acord amb aquesta versió, mentre els bascos van agafar l'oferta al vol els catalans l'haurien deixat passar, tot i que des de Catalunya sempre s'ha afirmat que mai hi va haver una proposta formal, potser perquè el nostre país no tenia la tradició foral que emparava el reconeixement constitucional que va assolir la quota basca.

Secrets de la història a banda, la realitat és que quatre dècades després el sistema de finançament d'Euskadi s'ha revelat com a altament eficient per als ciutadans d'aquella comunitat, mentre que la fórmula comuna aplicada a Catalunya és un dogal insuportable. I més enllà de mirades melancòliques al passat, aquesta és la realitat descarnada. L'ofec econòmic de Catalunya no és una qüestió d'opinions, és un factor que paralitza el creixement, deteriora els serveis i amputa l'emprenedoria. Una suma de factors que corquen el moll de l'os de l'autogovern i que s'han de corregir amb urgència. No per gaudir de privilegis sinó per fer justícia.