Alcaldes

L'Aran, el petit tros d'Occitània que fa set-cents anys va decidir incorporar-se a la protecció de Jaume II a canvi del dret a administrar-se lliurament, ha estat notícia per partida doble: dilluns celebrava la seva festa nacional, en què commemorava la recuperació de les institucions històriques fa dotze anys. I, ahir, un aiguat descomunal i el desglaç accelerat van posar aquesta vall pirinenca al centre del focus informatiu.

Es podria pensar que els danys provocats per la força desbocada de l'aigua, i la possibilitat propera que es produís alguna tragèdia que sortosament no va tenir lloc (toquem fusta), han tapat, com és lògic, la significació de la diada institucional anterior. Però jo crec que ha estat just al contrari: és justament en moments crítics quan es veuen les necessitats de les societats de tenir institucions pròpies. Veure el síndic Barrera suant i patint a peu de riu, l'alcalde de Vielha atenent les emergències del municipi, el tinent d'alcalde de Bossòst, l'exsíndic Boya des de Les, nucli assetjat per l'aigua, serveix per adonar-se que, com més properes són les institucions i els qui les representen, més garantia tenim que, amb èxit o no, almenys s'hi deixin la pell. Al Pallars, els alcaldes i regidors s'organitzaven entre ells ahir al vespre per fer torns de vigilància del riu durant tota la nit, per advertir a temps d'algun possible desbordament.

Hi ha un jacobí corrent d'opinió segons el qual les institucions dels territoris són anacronismes capriciosos i només els estats centrals i centralistes funcionen bé. El govern espanyol ha plantejat, de fet, suprimir ajuntaments petits perquè els veu innecessaris i cars, per passar a gestionar-los des de les diputacions. No crec que sigui bona idea. Algú s'imagina un buròcrata a centenars de quilòmetres de distància agafant la pala per fer un dic de contenció de grava, fent torns per patrullar la riba d'un riu o gestionant amb eficiència unes rodalies o un aeroport o un país sencer? Dons això.