90 anys de Josep Vallverdú
És, plenament,
un referent
de la catalanitat compartida
D'aquí a uns dies l'escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923) arriba als 90 anys, i ja fa sis mesos –en un “Passeig d'aniversari” de tot l'any– que el transporten com una baldufa d'un lloc a l'altre de la catalanitat que al món sia: de l'Alguer a València, de Mallorca a la seva Lleida natal i de Perpinyà a qualsevol indret de Catalunya i de la Franja catalana d'Aragó.
Tot des de l'Espluga de Francolí, el poble de la Conca de Barberà on viu de fa 25 anys, de fa poc amb l'estimulant companyia de la segona esposa, la balaguerina Antònia Vilajoliu, després d'haver enviudat d'Isabel Arqué, la dona de tota una vida, mare del seu fill Eloi i impulsora de rellevants iniciatives docents.
Justament –dos dies abans que el 20 de juny, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs (Diputació), Lleida li tributés un gran rassemblement de reconeixement–, vaig a trobar-lo a l'Espluga, i al peu de la serra de Prades –a tocar de Poblet– li adreço el meu somriure d'identificació (com Henry Miller somreia al peu de l'escala) per a fer-li saber que em trobo –com deia també Carles Riba respecte als clàssics grecs– entre els fills de les seves il·lustres sembres.
I és que Vallverdú –home de llargs sabers hel·lènics i llatins, d'amples experiències contemporànies i de contumaces resistències i fidelitats terrals– ja és, plenament, des del seu Ponent localitzat, un referent de la catalanitat compartida.
Va saber el que era, a quinze anys, la seva Lleida sota les bombes; va veure, poc després, la Barcelona vençuda dels anys quaranta, on trobà a la Universitat els primers companys de combat (Carbonell, Seix, Salvat, Palau, Badia o Triadú); va saber de prop el saber del doctor Rubió i Balaguer, que l'encaminà cap a l'Arxiu de la Corona d'Aragó (vora els cants canonicals de la catedral), on es familiaritzà amb els vells papers de la nostra història; va experimentar després, de 1950 a 1956, l'inici professional i professoral a Sant Feliu de Guíxols, on conegué Agustí Calvet (Gaziel), que ja havia meditat en el desert de la solitud franquista; va retornar al país natal de Sant Martí de Maldà (a l'Urgell dels avantpassats paterns, el seu paradís infantil), al país de Balaguer, on amb la Isabel ocuparen places docents a l'Institut Laboral i on inicià uns primers nuclis de catalanitat (Josep Espar, Josep M. Monill, etc.); va passar, de 1960 a 1969, a la capital del nostre Ponent, la Lleida adolorida que hagué de deixar en plena guerra, poc abans que fos abolit l'Estatut, el 5 d'abril de 1938: allí professà a l'institut de batxillerat i allí –després dels anys més obscurs del “leridanismo” falangista– refermà la seva relació amb altres lleidatans de primera línia, com Josep Lladonosa, Leandre Cristòfol, Francesc Porta, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, Maria Rúbies, Lluís Trepat, Josep Ball o Lluís Pagès (editor de molts dels seus llibre) i Ton Sirera, el seu gran amic fotògraf, amb qui elaborà la sèrie de deu volums Catalunya Visió (Ed. Tàber), una primera mostra de crònica viatgera que indicava que, a més de la capital catalana, hi havia –entre silencis imposats i fidelitats vocacionals– tot un país al darrere.
És en aquell decenni dels seixanta que Vallverdú –com Fuster a València, Moll a Mallorca, Pla des de tot arreu, Bladé i Manyà des de l'Ebre, i Amorós, Baixeras i Muntanyola, des de Reus i el Camp de Tarragona– esdevé l'home que, des de Lleida, reafirma i referma la catalanitat de l'espinada vertical de l'occident del país, de l'Alta Ribagorça al Delta, agermanats fluvialment pels Nogueres i l'Ebre. I des d'aquesta perspectiva combat, amb conferències i llibres, l'intent del Règim d'incorporar aquesta franja occidental catalana a una fantasmal adscripció territorial administrativa anomenada “Valle del Ebro”. Aquesta història és explicada en el seu article Què és el lleidatanisme? (Revista de Catalunya, abril de 1987).
És l'època que dóna el seu gran llibre Proses de Ponent (Ed. Destino, 1970), finalista al premi Pla, on fa una superba descripció de la conca del Segre, al qual seguiran –reinstal·lat a Puiggròs (les Garrigues), prop de les Borges Blanques, on continuà exercint de professor– uns 70 llibres més, també una setantena de traduccions i uns altres 70 volums de vocació infantil i juvenil, com ha remarcat el seu biògraf Josep M. Aloy.
En fi, Vallverdú –com Faulkner a Tennessy, Giono a Manosque, Pla a l'Empordanet o Bladé a Benissanet– és un narrador de múltiples localitats, però sempre localitzat i localitzable, sense ser mai localista. És un gentleman farmer que ha doblegat l'espinada davant la humil vegetalitat que l'ha envoltat i que ha volgut i que, tot seguit –entre boires hivernals i companyies estimades (també de gossos)–, s'ha posat davant d'un paper en blanc.
Així me'l vaig trobar, cap al 1980, al turonet que corona Puiggròs; així l'he vist ara, al peu de la serra de Prades, i és que aquest home –hereu de la llegendària hospitalitat agrària dels nostres pobles– té sempre obertes les seves portes per escampar les seves sembres entre una fillada àvida de fam espiritual.