Docència i innovació

Quan s'acaba un curs pot ser un bon moment perquè els docents reflexionin sobre la seva feina, sobre el que ha anat bé i sobre tot allò altre que es podria canviar per anar millor. Molts d'aquests docents també aprofitaran aquests dies per dedicar-los a la formació. Alguns de forma personal, molts d'altres en el marc d'un projecte de centre o institucional. Tots amb el propòsit de perfeccionar les pràctiques educatives, de posar-se al dia des del punt de vista metodològic o curricular, o d'endinsar-se en temàtiques que es relacionen amb les seves funcions d'acompanyament, orientació i tutoria que possibiliten l'atenció personalitzada dels seus alumnes.

La majoria responen a un col·lectiu que, tot i estar patint en carn pròpia els ajustaments derivats de la crisi econòmica, sent la necessitat de completar i actualitzar la seva formació, però, sobretot, d'ampliar horitzons i perspectives mitjançant la innovació. En educació no disposem d'una sola teoria sobre l'aprenentatge o sobre l'ensenyament que pugui guiar de forma unívoca la pràctica professional. Tenim, això sí, aproximacions valuoses, però cap de definitiva o universal. Per això la innovació, en educació, no només és desitjable sinó que resulta del tot imprescindible.

En acabar el curs, doncs, se'ns presenta una gran oportunitat per fer una pausa i –sense oblidar-nos dels problemes atesos durant el curs– preparar-nos per a nous reptes i noves esperances. Aquests dies són idonis perquè els docents puguin formar-se en i per a la innovació educativa. Innovar no hauria de ser sinònim de canviar per canviar, ni tampoc de la dèria de desfer el que han construït els altres (com fan els governants de l'Estat amb el reguitzell de lleis educatives espanyoles). Cal innovar perquè la professió d'educador es basa en uns pressupòsits sempre provisionals, a vegades poc consistents i, molt sovint, ja depassats pels darrers avenços en neurociència, psicologia cognitiva, sociologia o pedagogia. No es pot continuar sostenint que l'escola ha d'ensenyar el mateix de sempre i de la mateixa manera que ho ha fet sempre. Els canvis de tot tipus en què les nostres societats estan immerses exigeixen que, també –i sobretot– en educació, s'aposti seriosament per la innovació. Fonamentada en la recerca rigorosa, la innovació educativa ha d'orientar el sentit dels canvis que caldrà emprendre en l'àmbit curricular (decidint quin és el nucli competencial bàsic a proposar en l'educació obligatòria), didàctic (apostant per la interdisciplinarietat), d'organització (combinant espais i temps de forma flexible), d'estil docent (impulsant la codocència i la multidocència al servei d'una major personalització de l'aprenentatge), etc.

Els temps de formació docent són idonis per reflexionar sobre els motius que els impulsen a repetir cada any, de forma ridícula, el mateix estil de docència, la mateixa aposta metodològica, els mateixos criteris d'avaluació... La por al canvi, l'al·lèrgia a les innovacions, porta, molt sovint, a la mediocritat de la repetició en no ser capaços d'adonar-se que curs rere curs els alumnes canvien. I ho fan no tan sols perquè no són els mateixos, sinó perquè saben, actuen i senten de forma diferent.

Si volem excel·lir en educació haurem d'impulsar la recerca pedagògica perquè aquesta ens permeti innovar. El nostre sistema educatiu serà d'èxit si es mostra capaç de compatibilitzar l'aposta per la qualitat amb la preservació de l'equitat. I això, sense recerca i innovació, simplement no serà possible. Tant de bo siguem capaços de fer d'aquesta aposta per la innovació pedagògica l'eix central del nou país que volem construir.