Que puntual!

Procuro lliurar els articles amb una regularitat puntual, miro de no exhaurir els terminis de cap treball i, per poc que pugui, intento escurçar-los. Segurament és una reacció biològica, una resposta automàtica, instintiva a aquesta tendència tan nostra de deixar-ho tot per a l'últim moment. Deu ser que em faig gran. Procuro també arribar a l'hora a tot arreu, sobretot quan es tracta de xerrades o col·loquis amb persones a qui no conec de res però que tenen el meu nom anotat a l'agenda, que s'han organitzat el dia per no perdre's aquest acte, que s'han desplaçat expressament i potser han hagut de fer un muntatge familiar per poder venir... Per respecte i bona educació, he de ser puntual. I, si per algun atzar arribo uns minuts tard, em cau la cara de vergonya.

Havent dit tot això, entendran l'estupor que em causa sentir l'expressió que titula aquest article. Quan arribo cinc minuts abans de començar i em diuen “Que puntual!”, no sé com prendre-m'ho. És com si et tractessin d'il·lús, com si l'hora que figura als programes fos aproximada, una simple referència per començar al cap d'un quart o de mitja hora. Alguna vegada que he lliurat un encàrrec bastant abans del termini previst, he percebut una perplexitat general: però si encara tenies dos mesos de coll! Perquè en alguns sectors, ser puntual és un mal lleig. L'elogi de la puntualitat i la diligència està mal vist, sembla obsolet o de societats encarcarades.

Avui toca dir que ens podem homologar amb qualsevol altre país europeu, que som cosmopolites, emprenedors i creatius. Quedaria bé que jo, que sóc del ram de la creació, digués que la puntualitat és un formalisme aberrant propi del business i de societats que funcionen fredes com rellotges suïssos, sense marge per a la improvisació i l'alegria de viure. D'acord, que cadascú pensi com vulgui, però si un dia quedem citats per parlar-ne, sisplau, sigueu puntuals.