Excepció cultural

França continua barallant-se per mantenir la pròpia excepció cultural, però també perquè a Europa puguin realitzar-se i circular-hi altres produccions cinematogràfiques que no siguin només provinents dels EUA. Si incideix en el tema cinematogràfic és perquè la indústria nord-americana té un poder tan brutal que no té miraments per ocupar tot l'espai possible. França, certament, vol salvar la seva indústria, però de passada podria ajudar les indústries audiovisuals d'altres països que, si haguessin estat més protegides per les seves administracions, potser no estarien tan arruïnades. Recentment, França s'ha hagut de barallar de nou a la Comissió Europea perquè el sector audiovisual resti al marge dels acords de lliure comerç entre Europa i els EUA. El president d'aquesta comissió, José Manuel Durão Barroso, va qualificar de reaccionaris aquells que s'oposen a la globalització. C'est incroyable! Siguin o no actituds reaccionàries, si no es reacciona i s'actua en contra d'una llarga invasió que la globalització (la paraula màgica d'aquells que volen obrir totes les portes per satisfer la seva voracitat) no fa més que renovar i emparar, serà la condemna definitiva de les prou fràgils indústries audiovisuals europees, que a vegades intenten fer possible una altra mena de cinema. Posem-hi que a vegades mentre que, a banda de la indústria, ara prospera un cinema de la resistència i de la subjectivitat que, amb pocs recursos i prou bones idees, connecta amb la tradició lliure de cert cinema europeu.

A Europa, però, hi ha una llarga tradició de la indústria que vol competir inútilment amb la dels EUA mimetitzant les seves formes. Fa poc he sabut que una productora catalana ha presentat el projecte d'una superproducció sobre Jaume I. Han dit que farien una pel·lícula èpica i grandiloqüent (ai) sobre el “pare de la nació catalana”. La rodaran, però, en anglès. Dubto que aquests siguin els camins de l'excepció cultural.