de set en set

Simbolisme sabater

Dissabte vaig compartir dinar de recasament d'uns parents comuns amb Xavier González-Solís Bou, filòsof i escultor que exposa a la plaça Reial de Barcelona pintures de sabates-barques i que fa temps que fa escultures a base de calçat, preferentment usat. Diu que no hi ha cap objecte que simbolitzi millor el mode de vida dels humans i li vaig donar la raó, amb una elaborada teoria postmarxista sobre les sabates com a element essencial del capitalisme, ja que sense portar-ne els treballadors no podrien anar a la feina i aguantar-hi perquè els fotessin la plusvàlua. I vaig trobar especialment encertat l'ús de sabates usades: amb les noves, l'opressió es nota perquè fan mal; amb les velles, estàs a gust però també et tenen collat, com amb el capitalisme avançat. Ell, que fa molts anys que hi rumia, en això del calçat, em va il·luminar: la sabata no és una eina física d'explotació –fins fa com qui diu quatre dies la immensa majoria de la gent anava descalça– sinó un símbol del poderós: ja en temps de les cavernes el que manava es posava literalment les botes mentre que els altres caçaven a ull de poll descobert.

Ahir em vaig posar a pensar si no és de grillats debatre de metafísica sabatera. No ho vaig aclarir, però em va consolar saber que no estem sols. Ahir, al diari, hi havia un reportatge sobre América Sánchez, que exposa fotografies de talls d'embotits que segons el director del Museu de Montserrat són composicions caravaggianes. I també hi havia una crònica sobre Oriol Ponsatí-Murlà, que va estar quasi vint hores seguides tocant el piano perquè es va prendre seriosament les indicacions d'Erik Satie, que l'any 1893 va compondre les Vexations deixant dit que la partitura s'havia de repetir 840 vegades!!!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.