Injecció de pa amb tomàquet

Una solució a la crisi econòmica passa per una injecció col·lectiva de pa amb tomàquet. No és suficient, és clar. Dit d'una altra manera: si volem sortir de la situació actual de cansament i pèrdua de confiança en el futur, ens aniria molt bé una injecció d'il·lusió. Hi afegeixo allò que demanava en Pep Guardiola: “Cal llevar-se d'hora, ben d'hora”, però potser no cal que t'ho diguin, ja que si busques un objectiu amb il·lusió i saps el que has de fer ja t'aixecaràs d'hora.

La recuperació depèn tant de mesures econòmiques com d'un estat d'ànim. Un premi Nobel d'Economia no sap la recepta per a sortir de la crisi, si no compta amb una població que té esperança en el futur i ganes de treballar. Aquesta esperança pot ser política, social o econòmica, però mai estrictament econòmica. Els diners són necessaris per omplir el sarró, però no n'hi ha prou. Deia la setmana passada que hi ha persones amb molts diners, que són estúpides. De la mateixa manera podem dir que hi ha gent relativament feliç, que en té pocs.

He parlat de fets polítics i socials, com a motiu d'esperança i m'he deixat expressament els esportius. Per desgràcia, aquests són els que han abundat més en els darrers anys. No els menysvaloro, però s'han de posar en el seu context. Recordo molt bé un alt directiu del RCE Espanyol, que exercia un important càrrec bancari, i al qual no podies anar a demanar-li res l'endemà d'un partit en què el seu equip havia perdut. Potser ara es podria dir a l'inrevés en el cas d'un directiu del Barça. Els estats emocionals condicionen la nostra manera d'actuar, sigui això racional o no.

La pregunta me la van fer fa pocs dies en un acte públic: Què cal per sortir de la crisi? Vaig contestar amb la injecció de pa amb tomàquet. Els conferenciants o tertulians acostumen a replicar amb llargues frases en les quals es parla de política d'“austericidi” –l'austeritat, aplicada al màxim– o de política de creixement econòmic. Sempre s'hi poden trobar suggeriments positius, però tothom s'acaba demanant per què aquells que poden decidir no apliquen aquells principis que semblen tan evidents. I és que no ho són. Els miracles ja no abunden gaire i les mesures econòmiques concretes necessiten un coixí o la injecció de pa amb tomàquet a la qual em referia. D'idees motor, n'hi ha. Fa un any, cinc presidents d'entitats culturals i patronals catalanes, amb els secretaris d'UGT i CCOO demanaven al govern central un pacte fiscal per a Catalunya: el cop de porta va ser brutal. Ara, les forces majoritàries al Parlament de Catalunya demanen el dret a decidir i algunes d'elles, l'estat propi; la resposta és encara més contundent amb una campanya en contra de Catalunya i del catalanisme polític, que inclou empaitar fiscalment Lionel Messi i cap jugador del Madrid. No s'adonen que sense una injecció de pa amb tomàquet als catalans, Espanya –s'entengui com s'entengui– no se'n sortirà! Als animals se'ls fa avançar alternant les xurriaques amb la pastanaga, però “la locomotora d'Espanya”, que paga en bona part el TGV Madrid-Alacant, no seguirà només amb xurriaques.