Banderes

Tinc un veí amic meu que ha despenjat l'estelada que tenia al balcó i em vol explicar per què. Conec la seva manera de pensar; sé que feia onejar la bandera a casa seva pels motius que tots els lectors d'aquest diari coneixen i comparteixen. Per això mateix, els veïns ens hem estranyat tant en veure com l'arriava. És que l'estelada ha anat a parar a la rentadora per tornar-la a desplegar, lluent i planxada? O potser és que ja dóna per perduda la causa de l'independentisme que l'estendard reivindica? Ni una cosa ni l'altra, m'aclareix. Si ha pres aquesta decisió, no és pas perquè hagi perdut la fe en el dret a decidir; al contrari, cada dia que passa, cada tertúlia espanyola que engoleix, enforteixen el seu convenciment que la sobirania és l'únic camí que pot conduir-nos a un futur digne. Però mantenir l'estelada al balcó sense que es noti cap avenç significatiu, afirma, és banalitzar tot allò que representa. Penjar-la va ser un acte reivindicatiu, conclou, despenjar-la també ho és, una manera de protestar perquè els nostres polítics s'entrebanquen en inútils vacil·lacions i guerres internes. Vist d'aquesta manera, costa no donar-li la raó.

El cotxe en què viatgem entra a Girona i passem pel costat d'un balcó on oneja la bandera contrària, enganxada a un pal alt i ostentós. “Hi ha gent –diu el meu veí tot assenyalant la rojigualda– que es mira amb indiferència aquesta mena de manifestacions de patriotisme espanyol. Com si, en el fons, penjar una bandera o penjar-ne una altra fos el mateix exercici pacífic i democràtic. Jo, no. Jo considero que no és igual exhibir una bandera per reclamar el dret a existir que exhibir-la per negar-lo. Reivindicar la negació és una provocadora declaració d'hostilitat.” Sí, també costa no donar-li la raó.