Pirates perifràstics

Ve que la dona diu: “Els llibres ens trauran de casa.” I té raó. Més endavant, t'adones que ja t'estan traient de casa. Les mesures pal·liatives es van fent inútils. Cal tallar més arran: regals a amics i coneguts, caixes a professionals, estricte control de les entrades... Què us diria que no sabeu. Un llibre sempre té aquell esquer irresistible que us fa picar. Moltes vegades, per sort per al vostre esperit. Els llibres són com pirates que vénen quan menys els espereu i se us emporten.

Érem l'abril quan Lluís-Anton Baulenas presentava la seva darrera novel·la a la 22. L'autor té el seu crèdit, avalat per títols que recordava, com ara La felicitat, premi Bertrana, i tants d'altres, tant de novel·la com de teatre, guardonats arreu. La presentació va ser força lluïda i eficaç. Quan demanava a l'escriptor que me'n dediqués un exemplar, no em vaig poder estar de dir-li, només per fer conversa: “Saps què passa? Que si després no m'agrada prou, em sap greu haver-lo comprat.” I ell s'ho agafà a la valenta i, bon venedor, em digué que, si no en quedava content podia demanar a en Guillem que em tornés
els diners.

No, no patiu, no reclamaré pas els diners a la 22. El llibre Quan arribi el pirata i se m'emporti –ja era hora de dir-ne el títol– és una bona novel·la, com han remarcat els crítics, que per això ho són. Com que espero que la compreu i la llegiu, m'estalvio d'explicar-vos de què va. Si de cas, només que no és de pirates.

Dit això, ben sincerament, a l'amic Baulenas li podria recriminar un parell de coses de caire menor, només per fer conversa.

En la novel·la es conjuguen dues històries paral·leles, la del personatge que ell anomena l'Ogre i la del protagonista, Carducci. Per al meu gust, ben discutible, hi ha un gran desnivell narratiu entre les dues. És ben fàcil deixar-se endur pel Raval barceloní de la mà del sanitari fotògraf gai i enamorar-se de les infinites aromes suburbials de la diversitat. El món de l'Ogre, en canvi, queda sempre massa lluny del lector i, probablement, del mateix Baulenas. A mi m'ho ha semblat.

L'altra objecció que em ve a la boca és de caire gramatical, ves per on. M'agrada certament que els llibres em parlin, quan ho demanen, en registre col·loquial, familiar. Llavors és habitual que hi surti la forma perifràstica. Però, és clar, tampoc cal passar-se. L'amic Baulenas, que ha treballat en l'ensenyament prou temps, sap que cal tenir mesura per no resultar reiteratius. Per això em sorprèn llegir-li, posem per cas, “quan me'n vaig anar a dormir, vaig veure el pirata que em mirava amb cara de pocs amics. Em vaig incorporar. Em vaig aixecar i vaig encendre la llum [...]”.

Perdoneu, en una pàgina hi he comptat quaranta vaig. No me la feu buscar.