Parlar clar

Pep Guardiola ha rebut elogis per haver-se presentat, en el seu primer dia de feina a Munic, amb un domini acceptable de l'alemany. No hauria de ser motiu de felicitació, sinó de normalitat. Dedicar temps a aprendre la llengua i la cultura del país a on vas a viure una temporada resulta no només agradable (cada nova llengua al cervell és un plaent massatge neuronal i una porta a noves maneres d'entendre el món), sinó una cosa tan plena de sentit comú que no acabo d'entendre tants comentaris admiratius. Fins i tot alguns periodistes esportius alemanys que van anar a la primera roda de premsa de Guardiola el felicitaven pel seu alemany: símptoma que, en el món de l'alt futbol professional, els protagonistes no solen prioritzar el fet de parlar clar i català (clar i alemany, en aquell cas), sinó el cobrament dels emoluments pactats i, en tot cas, l'adquisició més tard que d'hora de rudiments lingüístics que permetin cridar o rebre ordres al camp d'entrenament.

Un altre català il·lustre que en les darreres hores s'ha esforçat a fer-se entendre és Josep Antoni Duran i Lleida. En un acte davant de càrrecs gironins d'Unió, el líder democratacristià va buidar el pap i en va dir quatre de fresques sobre els socis de federació, els socis parlamentaris i fins el seu partit. També va posar en dubte el procés sobiranista i la seva possibilitat d'arribar a bon port. Duran va utilitzar expressions i girs d'una riquesa lèxica només a l'abast dels que coneixen a fons l'idioma, també en els seus registres més subterranis i d'oralitat popular i tel·lúrica: “No en tenen ni puta idea”, va dir dels republicans, segurament sense saber que l'enregistraven.

Em sembla fantàstic. Convidem Duran i la resta de l'alta política professional a seguir en aquesta bona línia de clarificació lingüística. Si anem a competir pel dret a decidir, aniria bé saber amb qui juga cadascú. Almenys de Guardiola podem dir amb seguretat quin equip entrena i qui vol ell que guanyi la Champions.