A l'illa de Girona

El món és un mocador, però només si viatgem lluny, i encara. Per més que ens omplim la boca d'alta velocitat ferroviària, la connexió amb París –per exemple– és una realitat parcial, un tren de velocitat intermitent –ara via ràpida, ara via convencional–, i ja arribarà el 2030. Però no ens queixem gaire, perquè en la distància curta la cosa empitjora de forma terrorífica.

Si us refieu del transport públic per a un trajecte de Barcelona a Girona o entre vint i trenta quilòmetres a la rodona de Girona, abandoneu tota esperança. Aquest mateix dimarts en un centre cultural de la ciutat hi havia programada una conferència a les vuit del vespre, una hora prou raonable. El conferenciant havia de tornar a Barcelona en tren. L'acte va acabar amb tanta puntualitat com va ser possible, però no n'hi va haver prou. L'últim comboi va marxar davant dels nassos del docte i refiat conferenciant que va arribar a l'andana una micronèsima de segon tard: a quarts de deu, l'abisme que separa Girona de Barcelona només es pot salvar amb 150 euros de taxi o en cotxe particular. És a dir: convidar algú de Barcelona a participar en una activitat de tarda-vespre a Girona requereix una nit d'hotel o mitjans privats de transport. Un gironí tampoc no pot anar a teatre a Barcelona amb transport públic, és clar. El somni noucentista de la Catalunya-ciutat es redueix a això: un conferenciant atrapat en un forat negre.

Els pocs quilòmetres que separen Girona de Quart, Cassà de la Selva, Llagostera o Sant Feliu, per posar un trajecte possible, són un altre abisme. Si desitgeu anar al cinema en autobús des de qualsevol d'aquests municipis descompteu la sessió de les vuit del vespre perquè a un quart de deu s'ha acabat el bròquil. En horaris diürns la cosa no millora gaire. És cert que d'uns anys ençà han augmentat les freqüències i s'han integrat xarxes de transports i tarifes, però el transport públic, per competir amb el privat amb èxit, ha de ser més barat i més eficaç. La realitat és que el bitllet és car, que els autobusos no eludeixen el col·lapse dels automòbils particulars, i que l'usuari viatja més lentament i més incòmode. Resultat: si vostè agafa un autobús que uneixi Girona amb qualsevol població situada a 25 quilòmetres a la rodona podrà comprovar que la majoria d'usuaris pertany a algun d'aquests quatre grups: jubilats, immigrats, estudiants i despistats. És a dir, els que no van en cotxe perquè no poden.