Públic o privat

Els que fa una colla d'anys que ens dediquem a la professió hem pogut viure amb tota claredat l'evolució dels conceptes públic i privat. Hi va haver una època en què tot era privat; per tant, els diaris o la ràdio –encara no hi havia televisió– no en podien parlar. La paraula privat tenia un sentit tan ampli que qualsevol cosa, encara que passés al mig del carrer, es podia considerar privada, tenint en compte la persona protagonista. Ja ho sabíem, i ni tan sols ho havíem de consultar. Amb el retorn de la democràcia es va començar a obrir l'aixeta i els periodistes anàvem provant fins on podíem arribar. Un cas ben clar d'inseguretat era el tema de la reialesa; sempre era privat, i per tant només podíem explicar coses boniques i entendridores. Aquest és un tema reincident i em sembla que ho serà sempre. Cada vegada que surt a la llum alguna diguem-ne indiscreció m'arriben veus que es queixen de la manca de privacitat en el diari.

Podríem dir que a còpia d'experiències els periodistes teníem ja unes idees força clares del que era privat o del que era públic. Però resulta que l'evolució tecnològica, que no hi ha déu que la pari, ha tornat a posar el tema damunt la taula. Les xarxes socials estan obertes a tothom i qualsevol dia et pots trobar amb una notícia que els mitjans d'informació havien cregut que entrava en el terreny privat i per tant no s'havia de donar. Aquests dies hem seguit el cas de l'Alícia Sánchez Camacho, les paraules de Duran i Lleida en una reunió privada, i altres. De ben segur que no ens posarem mai d'acord fins on arriba el terme privat i el públic. Perquè hi ha un munt de persones que per la seva posició política, i a vegades també social, són personatges públics diguem-ne que per essència. Ells o elles s'hi han posat voluntàriament i, per tant, gairebé tot el que fan i el que diuen té algun interès social.

Tenim clar que tot allò que succeeix en la intimitat més íntima és privat. O sigui, dins de les quatre parets de casa. Però, i aquella piscina de casa que està al descobert i, per tant, es pot filmar des de l'aire o des d'un lloc alt, és pública o privada? Els que moltes vegades ho tenen més clar són els personatges afectats per les informacions. Mai es queixaran que els mitjans donin una notícia privadíssima si és positiva i els posa a dalt de tot. Però recorren a la privacitat quan la informació no els agrada. I aquí entrem en un altre tema: l'interès de la informació. Un altre punt subjectiu, que depèn de cada mitjà. Sobretot a la televisió, veiem programes que el 100% no tenen cap interès social, no ajuden en res la persona que els mira, però en canvi tenen una gran audiència i són seguits per milers de persones. Hem parlat llargament del tema amb els responsables del diari. Tenen clar que, malgrat els canvis que s'han produït darrerament, no tot s'hi val. Hem de saber marcar la frontera entre el legal i l'ètic. I encara que les xarxes socials puguin llançar un munt de notícies bones i d'altres d'escombraries, el diari –parlem del nostre– no pot entrar en aquest joc. La primera feina és valorar la notícia –un punt evidentment subjectiu– i després veure com donar-la. I encara hi ha més: quan una notícia ja ha aparegut a la xarxa, ja és pública, o continua sent privada?

Segons em comentaven des de la direcció del diari, l'important davant de cada notícia és preguntar-nos com s'ha obtingut, legalment o il·legalment. Si ens deixem anar, si ens posem l'ètica a la butxaca, el món pot ser un caos. Hi ha tants mitjans i tan sofisticats que podem saber què estan parlant en Mas i en Rajoy, si és que algun dia parlen. Com a defensor del lector, estic convençut que no tot s'hi val. Una cosa és que s'obtingui una informació gràcies a la perícia del periodista i perquè sap utilitzar bé les fonts, i l'altra és quan sembla que tot s'hi val i, per tant, es tira pel dret. Crec que El Punt Avui, pel que he parlat amb els directius, té clar que no podem aplicar la llei de la jungla i que cal ser seriosos, mantenint uns principis ètics bàsics. En una paraula, no tot s'hi val.

Acabo. En Jordi Romagosa –no en tinc més dades– m'envia un correu en què posa en dubte que “tocar fusta”, que apareix en el diari del passat dia 19, sigui correcte i creu que en català hem de dir “tocar ferro”. Ho he consultat al diccionari, i deixa ben clar que les dues formes són correctes. I, jo, per la meva experiència lingüística, diré que he vist usar indistintament les dues formes. I, potser fins i tot, és més corrent la de tocar fusta. Però ja entraríem en el terreny subjectiu. La qüestió, doncs, és que quan van mal dades toquem fusta o ferro, però que toquem alguna cosa. Com hem de fer davant la situació política que vivim.