El dret a l'oblit
“Ras i curt,
allò que hi ha a
la xarxa hi serà
per a l'eternitat. Agradi o no”
Fins fa uns anys, quan, posem per cas, un polític deia o feia una barrabassada, d'aquesta només en podien donar fe els diaris, que, ben endreçats, restaven per sempre més arxivats a les hemeroteques. Era qüestió de memòria recordar els fets i, per recuperar-los en la seva literalitat, calia fer una visita a la tan preuada hemeroteca, cosa, no ens enganyem, força feixuga. Ara hem entrat en una altra dimensió. Tot allò que ha estat digitalitzat, ja sigui una notícia d'un diari, un edicte municipal, un vídeo de Youtube o un àudio, queda indexat i incorporat al gran magatzem que és la xarxa, i amb una simple recerca, pots trobar la informació que vulguis. Això, que té molts avantatges, té també els seus inconvenients. Hi ha fets, opinions, imatges... penjats a la xarxa que amb el temps poden haver prescrit, i poden donar una imatge negativa que no es correspon amb el que ara és realitat. Tot i no ser un personatge públic, allò que hi ha a la xarxa referit a tu és públic. I sembla que hi ha poca cosa a fer. L'empremta digital, amb petites excepcions, és per sempre més. Així ho entén l'advocat general del Tribunal de Justícia de la UE, que sosté que el dret a l'oblit no por ser generalitzat, que demanar a un cercador que amagui informació veraç equivaldria a censurar contingut publicat. Ras i curt, allò que hi ha la xarxa, hi serà per a l'eternitat. Agradi o no. D'aquesta manera, si les coses no canvien en un futur, els nostres néts podran saber si érem uns conductors modèlics o si ens posaven multes per excés de velocitat, si teníem algun “amic” que ens lloava al seu blog i moltes coses més. A l'era digital, no hi ha lloc per al dret a l'oblit.