Un discurs de molts

Algú compara el procés que viu Catalunya amb la iniciativa de caire sobiranista que es va conèixer com a pla Ibarretxe. És, segurament, la referència més immediata que tenim d'un diàleg entre l'Estat i una de les comunitats autònomes que desitja un tipus de tracte diferent al del statu quo present. Bé, em deixo la negociació de l'Estatut, que també va ser això (més o menys) i que, a diferència de la proposta basca, va ser acceptada després d'una quasi humiliació que es va confirmar, anys després, amb els múltiples pedaços del Tribunal Constitucional. Si ho recordem, el pla Ibarretxe va ser una iniciativa que es va veure com una pugna amb Madrid que recollia un intent d'emancipació basca en un enfrontament que es va diluir a les Corts com qui no vol la cosa. Va ser vist, fins i tot, com una mena de bogeria individual del lehendakari, el qual defensava la idea com qui s'asseu en un banc dels acusats. El seu capteniment s'acostava més al del criminal enfrontat al judici que no pas al del polític que basteix un discurs.

La pregunta –una de les preguntes clau– és: ¿qui hi havia, rere el projecte Ibarretxe? O, encara una de millor: ¿quin record en tenim, d'aquella aventura? La percepció que se'ns va vendre és que hi era ell tot sol, i el seu govern. No pas un país decidit a anar pel mateix camí. No pas una trama ben organitzada que plantegés un repte entenimentat i fonamentat. La follia d'un personatge. Per això és important la conjunció de forces diverses aplegades sota el paraigua del Pacte pel Dret a Decidir. Perquè la cosa que ara tenim entre mans no s'assembli (sobretot en el capítol final, tan descafeïnat) a la resolució d'aquell problema basc cal entendre –i aquest hauria de ser un dels objectius del pacte– que si més no una àmplia majoria de la població desitja poder opinar a l'entorn d'una pregunta tan important per al futur. Almenys l'acord de plantejar-la. Aquesta radicalitat democràtica hauria de ser un punt de confluència majoritari. Perquè no estem parlant de la capbussada d'un o de l'encaparrament d'un altre, sinó d'una voluntat col·lectiva. Que, en funció de la seva capacitat d'engendrar un mínim discurs unitari, no hauria de tenir aturador.