Parlem-ne
Des de la manifestació del juny del 2010 a Barcelona (aquella en què la capçalera es va autodissoldre i encara corre i no se sap on trobar-la) s'han assentat una sèrie de diagnòstics que, sense ser falsos, certifiquen aquella lògica narrativa de Kafka segons la qual la suma encadenada de raons plausibles pot conduir al caos i a l'absurd general.
Així, per exemple, és molt corrent sentir a dir que, a Catalunya, per oposició a la majoria silenciosa encarnada pels que no es manifesten, l'independentisme és el sector polític socialment més actiu i més ben articulat. Ah sí? Parlem-ne. Aquest diagnòstic participa del prejudici que qui fa forrolla és que està més articulat i és més actiu que no pas qui, assentat en les comoditats i discrecions que permet l'estatus hegemònic, no té necessitat de sortir al carrer per defensar res, per reivindicar res o per protestar contra res. És molt probable que si l'independentisme pragmàtic disposés de la làmpada d'Aladí bescanviaria de seguida el to festiu de les seves manifestacions reivindicatives (amb els seus entranyables capgrossos, gegants, castellers i noies disfressades de pubilles sexi) pel poder de facto de l'unionisme (amb els seus centenars de milers de funcionaris, institucions, exèrcits, acadèmies de policia, pressupostos, instruments d'identificació, canals de propaganda i contrapropaganda, influències, capacitat de decisió, capacitat de pressió, òrgans de justícia...). Confondre l'articulació reactiva de l'independentisme amb la malla minuciosa, atàvica i poc expugnable de l'unionisme és com remarcar que, en matèria de pràctica sexual, l'eunuc és molt més organitzat que el semental (quin remei li queda!).
Un altre diagnòstic que està fent forat és la idea que la corrupció llasta el projecte sobiranista. És indiscutible que quan has de fer un canvi de paradigma polític (i l'independentisme el planteja) també has d'oferir un revulsiu i arguments per a aquest canvi. Però ja resulta curiós que algunes pràctiques de corrupció de branques del nacionalisme català sigui un motiu de desfeta generalitzada, mentre que la provada i general pràctica de corrupció dels dos partits unionistes majoritaris (PP i PSOE) no sigui mai un argument per abandonar Espanya. Imaginar la història sota conceptes angèlics comporta aquests deliris. Arran de diagnòstics com aquests, l'independentisme deu sentir en pròpia pell aquell cèlebre diàleg del Quijote entre Babieca i Rocinante: “-Metafísico estáis. -Es que no como”.
