El darrer dels grans cotoners
Oleguer Soldevila i Godó va morir el dia 21 de juny passat. Tenia 96 anys. Era el darrer dels grans industrials cotoners que ha donat Catalunya i que han cobert la història econòmica del nostre país en els passats 150 anys. Era una persona que es feia respectar i respectada. No pertanyia a cap de les famílies tradicionals del sector. El seu pare era comerciant, importador de cotó. Ell va passar a la indústria amb la creació del grup Mitasa, en el qual havien treballat 1.500 persones, format per gairebé una dotzena d'empreses distribuïdes per tota la geografia catalana, que havia creat o comprat. En destacaria Filatures del Berguedà SA, successora d'una vella empresa de la Pobla de Lillet. Oleguer Soldevila va comprar la fàbrica i, al mateix temps, el salt d'aigua que havia estat propietat d'Asland, la fàbrica de ciments, a Castellar de n'Hug. L'aigua del Llobregat, propera al naixement del riu i on circula amb un fort desnivell, li produïa 3.000 cavalls de potència elèctrica, més que suficients per a la filatura.
Soldevila era dels empresaris que invertien els beneficis que generava el seu negoci en la modernització de la maquinària i de l'aparell productiu. No va ser dels cotoners que espremien tot el que donaven de si les fàbriques, sinó que reinvertia una bona part dels guanys. Potser és per això que va aconseguir aguantar molt més que els altres i que quan es va veure obligat a tancar, ho va fer dolgut i pagant la corresponent indemnització al personal. El sector de filats i teixits de cotó tradicional no tenia sortida.
La seva figura és per mi inseparable de dos cotoners amics més, de la mateixa raça que ell: Gabriel Buixó i Antoni Pugés. El primer era un personatge viu com una mostela, que coneixia millor el cotó que casa seva: quan veia una fibra d'aquella planta et deia que era de Nova Orleans, de la collita de fa tres anys o un cotó jumel egipci, que havia perdut qualitat en el transport per mar. Antoni Pugés era un gran treballador i humanament una gran persona.
Oleguer Soldevila era conseller del Banc Popular, presidit aleshores per Lluís Valls-Taberner, un altre empresari diferent dels altres, en positiu. Però va preferir deixar aquell seient per un altre al consell de Banca Catalana, on no cobrava ni un duro, perquè creia en el projecte. Paradoxalment –o lògicament, si es tracta de Catalunya–, el banc més net i els banquers més honestos que he conegut van rebre una querella del fiscal general de l'Estat, com si fossin uns Bárcenas qualssevol, imputats durant cinc anys, fins que l'afer es va aclarir sense ni tan sols processaments. Però el mal ja estava fet.
Amb Oleguer Soldevila, Gabriel Buixó i Antonio Pugés –els tres són morts–, s'ha acabat una generació de grans empresaris, aquells que van haver de treballar en el marc de la dictadura franquista, gens favorable per a gent innovadora.
Els seus successors es troben en el marc d'una democràcia i d'un mercat internacional en el qual és més fàcil moure's. Però, paradoxalment –aquesta vegada sí–, en el marc del govern d'un estat que no està per tractar indiscriminadament empresaris catalans.
