Ànima d'abella

Al marge esquerre de la finestra de la cuina de casa hi ha el niu d'una abella. Malgrat els nostres reiterats esforços per fer-la fora, ja és el segon estiu consecutiu que s'hi instal·la. No hi tenim res a fer. Just al mateix racó. I això que la vam foragitar a cops d'escombra, vam flitar amb un producte que segons l'etiqueta és infal·lible contra insectes i bestioles d'aquestes característiques. Res. L'abella s'hi deu trobar bé, en aquest angle de la finestra de la cuina. L'orientació, la llum, què sé jo, el que hi deu trobar aquesta parenta de la Maia que, malgrat els impediments que li hem posat, no defalleix. Ara fa uns dies que ha tornat i, com que fa el niu en un tres i no res, no ens en vam ni adonar, que ja l'havia acabat. I nosaltres hem fet el mateix que altres vegades. Amb la diferència que aquest cop ens ha vençut. Ja sé que només és una abella però hem decidit que ens respectarem mútuament, deixarem que cadascú faci la seva, perquè després d'haver-la fet fora i veure que en un sol dia tornava i era capaç de refer casa seva, no hem tingut el valor d'aixafar-li allò que ha fet amb tant d'esforç. No ens hi hem vist amb cor, no hem pogut desnonar-la. Davant d'aquest fet que els pot semblar una nimietat, insignificant, que no ve a tomb, jo penso ben al contrari. Se'n pot extreure una reflexió. Si ens sentim així amb una abella, no entenc per què els bancs no poden tenir la mateixa actitud amb les persones. Quan anem a un banc, el que fem sobretot és fer-los confiança, perquè hi dipositem els nostres diners, el fruit dels nostres esforços. Al capdavant de les entitats bancàries hi ha persones, les decisions les prenen persones que vull pensar que tenen cor, ànima i sentiments. I per això em pregunto, ¿per què no podrien tenir la sensibilitat de respectar les persones a les quals, com que per circumstàncies alienes a la seva voluntat no poden pagar la hipoteca de casa seva, les fan fora amb tota la família? Per què ho fan sense miraments, sense tacte, sense sensibilitat? Per què no es poden aplicar una màxima tan antiga com certa: el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú? Sort que tenim esperit, ànima, d'abella i treballem per recuperar el que ens volen prendre perquè és nostre.