La Columna
Dos trens cavalquen
De l'estació d'Atocha, a Madrid, n'ha sortit un tren. Avança veloç pels erms castellans alimentat pel fuel de la recentralització perfumada amb un polsim d'eficiència i estalvi. A la mateixa hora des de Sants, a Barcelona, ha arrancat un altre comboi. També cavalca ràpid per les noves vies que uneixen les dues capitals. L'alimenta el dret a decidir amb un toc d'independentisme i d'hem dit prou!. A mesura que agafen velocitat s'albira la topada. Els dos trens circulen per la mateixa via i, sens dubte, acabaran col·lidint. Si no és que un guardaagulles amatent evita la topada. Però per a aquesta maniobra gegantina no n'hi ha prou amb un qualsevol, cal gent de nivell. I com en el tango, en calen dos per ballar. Aquí també cal que algú a l'altre costat mogui peça, que encegui el llum d'alerta i, si cal, serri fort el puny per remoure l'andròmina cap a la via del diàleg.
Catalunya, amb un ampli suport polític, institucional i social, demana poder preguntar-se què vol ser. Intentar esvair un interrogant com aquest no hauria de ser qüestionable per un adolescent i molt menys per un poble mil·lenari. Però ara per ara el receptor es fa el sord, l'orni, el suec. Amb la secreta esperança que ja escamparà, respon amb el silenci més eixordador. Fent bona aquella màxima del franquisme que confiava al temps la solució dels afers urgents, ara observen amb beatífica calma el clam català. Com si la millor solució per un problema fos negar-ne l'existència, hi ha un enrocament basat en l'empara constitucional i les sentències dels seus intèrprets. Un argument impecable des del punt de vista de la llei però poc útil quan es debaten sentiments tan profunds. Tan senzill que seria parlar, dialogar, debatre, contrastar punts de vista... perquè, mentre el guardaagulles dorm a la palla, els dos trens cavalquen i els viatgers es desesperen.