La rectificació egípcia
Fa un any, Hosni Mubarak era considerat per una amplíssima majoria dels egipcis com un dictador corrupte, incapaç i impopular. Avui, alguns voldrien que tornés al poder i veuen Mohamed Mursi com un president corrupte, incapaç, impopular i amb tics dictatorials. Sembla que no han canviat gaire les coses, oi? En part, aquesta és la reacció pròpia d'una revolució que necessita més recorregut. Les primaveres àrabs no són una versió actualitzada del maig del 68 europeu. Tampoc són com les protestes de les últimes setmanes a Turquia i el Brasil, on les classes mitjanes reclamen millorar el seu nivell de llibertat i la seva qualitat de vida. I s'han vehiculat a través de protestes contra un projecte urbanístic a Istambul o l'augment dels preus del transport públic a les principals ciutats brasileres. Tot és més complicat quan parlem dels 80 milions d'egipcis que constitueixen el principal país àrab de la regió més inestable del món. Es van equivocar els que van plantejar de forma simplista la primavera egípcia com una lluita entre un statu quo corrupte –però garant de l'estabilitat del Pròxim Orient– i una oposició integrista islàmica –els Germans Musulmans–. Hi ha una evolució social molt més complexa i, a la vegada, més inestable. De moment, els egipcis semblen haver optat pel mètode científic: prova –error– torna a intentar-ho. La revolta d'aquests dies a Egipte és una rectificació. És un intent d'esmenar els errors dels últims dos anys. I possiblement no serà l'última correcció al camí de sortida que hauran de fer els egipcis.
Mohamed Mursi, amb el suport dels Germans Musulmans, és el primer president democràticament elegit d'Egipte, i això li confereix una legitimitat enorme. Però ha estat incapaç de fer els gestos necessaris per unir la població més enllà del grup religiós que representa. Li ha faltat trobar el to presidencial, tenir l'habilitat de la conciliació i, potser, directament, la capacitat política necessària per dirigir el polvorí egipci. També hi ha el fracàs econòmic, especialment patit per la població, que es pensaven que la seva situació milloraria amb la sortida de Mubarak i la seva corrupta administració. Els Germans Musulmans han demostrat no tenir capacitat de gestió, ni tenir quadres preparats per mantenir la cohesió a totes les regions del país. L'augment de la inseguretat al carrer també ha crescut, en un país on els robatoris i la delinqüència comuna eren l'excepció. La por de la gent gran i les famílies religioses –bastió inicial dels Germans Musulmans– explica en bona part la crisi de credibilitat del govern Mursi.
Ara, finalment, l'exèrcit que no es va atrevir a posar-se en primer pla fa un any podrien ara comprometre's més obertament. Sempre sospitosos dels Germans Musulmans, els soldats són ara el braç armat –literalment– dels manifestants de la plaça Tahrir. Amb els més de dos anys de transició que ha viscut Egipte, el que des de l'estranger es veia com el líder natural per dirigir el país en el seu procés de democratització pot haver trobat –ara sí– el to adequat. El premi Nobel de la Pau, Mohamed El Baradei, podria ser ara l'home del moment. Abans era vist pels seus com un intel·lectual massa vinculat a organismes internacionals i poc lligat al poble. Ara, un cop s'ha treballat els contactes al carrer, ha negociat amb tots i ha despertat esperances entre els més laics i, també, l'exèrcit. Podria ser un home de consens. Podria ser el camí de sortida a la confrontació oberta entre els manifestants de la plaça Tahrir i els fidels de Mursi. L'alternativa a això és el caos.
