Cal organitzar-se
La descomposició del règim de la transició avança tan ràpid com l'enrocament de l'Estat centralista. La imputació de l'exministra Álvarez que acabarà implicant Griñán i afectant l'opció successòria al PSOE, els dies comptats de Camacho i el tsunami Bárcenas que arrossegarà Aznar, Rajoy i part de la direcció del PP, el cas Palau/ITV que enviarà al dic sec bona part de la cúpula convergent, indiquen que el sistema de partits polítics que van ser pilars del règim de la transició, està en fallida. Al mateix temps, el model d'Estat, l'invent monstruós de les 19 autonomies, fa aigües i provoca autèntics cops d'estat constitucionals que posen les regles de joc en un estadi previ a la Constitució. Vegi's com, fins i tot, el Consell d'Estat ha d'estirar les orelles al govern per la supressió de l'autonomia municipal. I com amb l'amenaça de recuperació d'impostos de les comunitats autònomes en cas de morositat, llencen una palada de terra més a la tomba de l'autogovern.
En aquest context, es preveu un terratrèmol sociopolític. I a Catalunya més. Per això, les forces emergents que seran les que previsiblement tindran l'ocasió d'assumir més responsabilitats, han d'estar amatents sobre les tasques més immediates. En un marc de desafecció política, pot ser molt temptador teoritzar que els moviments civils podran encapçalar l'alternativa. Venim de la setmana del Concert per la Llibertat, i és fàcil solucionar-ho tot amb la fortalesa de la societat civil. Però la realitat no és ben bé així. Tenim un repte que és assolir un referèndum d'autodeterminació legal o alegal. Però no sabem quan es podrà fer. Ni si es podrà fer. Per les dues raons, el calendari del procés de sobirania (democràcia directa) s'encavalcarà amb diverses conteses electorals (democràcia representativa). Sigui perquè tindrem eleccions europees i municipals en els propers dos anys. Sigui perquè hi haurà també unes eleccions plebiscitàries.
a les eleccions es presenten partits i coalicions. I de la fortalesa o feblesa d'aquests depèn la solidesa dels resultats, siguin a l'alça o a la baixa. En aquests moments, tenim molta gent del país centrada en una estratègia de moviments: agitació política, festiva i participativa per assolir un moment fundacional del nou estat. Però potser seria bo pensar que alguns hauran de fer doble militància en una estratègia de posicions, si no volen que augmentin els riscos de fracàs. Caldrà, per exemple, fer unes molt bones llistes municipals (siguin les eleccions abans o després de la independència). I això es prepara des d'ara. Trobo massa sovint quadres i militants del partit que sembla que li tocarà aguantar el pes més gros de la transició, ERC, encantats de la vida amb les expectatives de les enquestes i deixant tot el futur en mans d'aquesta onada que la direcció (l'Oriol) i les circumstàncies han provocat. Els que som gats vells sabem que això és suïcida. Per més que els partits estiguin en crisi, renovats, més oberts i transparents, són un instrument imprescindible de democràcia representativa. Per això, moltes agrupacions locals republicanes que per diverses raons locals no van fer un bon resultat a les passades eleccions municipals, no poden abordar el futur sense fer canvis en profunditat en la forma de fer política a escala local, sense obrir les llistes a la gent més innovadora de la vila, sense incorporar de veritat gent representativa de la centralitat socialdemòcrata que es mou entre exelectors del PSC i de CiU. Segurament és més divertit dedicar-se a les mogudes estrictament sobiranistes que voltar per barris i veïnats per escoltar la gent i fer-los partícips d'un nou projecte de ciutat i de país.
Al País Basc, on hi ha una tradició més europea de partits de massa, la correlació entre militant i votant és de 1 a 10. Que cadascú faci números a casa seva. Vot actual i, encara més, expectativa de vot, i nombre de militants/simpatitzants; i veuran que lluny estem d'una societat madura articulada políticament. I quan es faci la ràtio, que es pensi què no es fa bé a escala local per estar tan lluny dels estàndards dels partits de masses. Si no tenim cura d'aquestes qüestions, podríem viure en una bombolla sobiranista. I no ho volem.
