Peret 1992-2013

L'actuació de Peret al Concert per la Llibertat va ser, crec que per a tothom, un dels moments àlgids de la llarga nit musical i política. Ho va ser per aquella esborronadora versió de l'Emigrant, una meravella musical i d'emocions que va fer callar l'estadi, tremolós. Però, més enllà de la música i la interpretació, l'actuació de Peret va ser extraordinària també pel que significava.

Quan va entonar aquell Catalunya té molt poder que va fer ballar tot l'estadi no vaig poder evitar el record d'aquella mateixa cançó, canviant Catalunya per Barcelona i interpretada pel mateix Peret, durant els Jocs Olímpics del 1992. En aquella època, quan la va cantar, jo vaig sentir una soledat esfereïdora. No vaig poder gaudir dels Jocs perquè persones conegudes meues havien estat detingudes i torturades per Baltasar Garzón, en la famosa ràtzia olímpica. Recorde la meua impotència més gran en veure la ciutat tan feliç i tan ignorant alhora del que estava passant. No podíem fer res, res més del que vam fer, i la nostra capacitat de crítica és evident que va quedar limitada per tanta passió popular a favor dels Jocs com es va desfermar.

Vint anys després, la mateixa cançó i el mateix cantant representaven tot el contrari, i jo em sent molt més que compensat de l'angoixa que vaig patir aleshores. El Peret del Jocs, segurament malgrat ell mateix, formava part d'una operació que pretenia crear una imatge rotundament espanyola i folklòrica de la ciutat i del país. El Peret de dissabte, i els seus extraordinaris companys de Sabor de Gràcia, eren en canvi els representants orgullosos del poble gitano de Catalunya, gent que suma i fa créixer.

El contrast em va impactar i em va convèncer encara més que anem molt bé. A l'estadi la barreja era notable, de gent, idees, maneres de ser, vestir-se i comportar-se. Com va dir la Lídia Pujol, no ens importava pensar diferent perquè pensàvem junts. I això és el que ens dóna la força tan gran que el moviment independentista pot exhibir avui. La que ens farà guanyar.