Fent cua al súper

No acostumo a fixar-me en els anuncis de televisió, només m'hi fixo quan tenen una estructura narrativa original o una música atractiva, i llavors em meravella com els publicistes encara tenen la capacitat de sorprendre'ns. Hi ha molts anuncis de TV realment tinyosos, i el que ara s'emporta la palma és el del «Tinto de verano, Mariano!». Un dels pitjors, per l'argument i pel missatge en si. La promoció d'aquesta mena de sangria és la confirmació de l'existència d'una ciutadania casposa. Comprar un producte com aquest és una traïció al bon gust. Desconeixia quin efecte podia tenir en els consumidors, fins que vaig veure com una parella en portava en el súper que sovintejo (poc, perquè sempre m'han agradat més les botigues familiars on el bon tracte i la confiança no tenen preu). Era una parella descompensada; ella, exageradament grossa; ell, extremadament prim, però al cabàs tenien una bona provisió del tinto de verano. M'hi vaig fixar buscant distreure'm d'una parella que tenia al davant de la cua de caixa que no acabaven mai. En aquestes escenes, tradicionalment, la dona feia la feina i l'home es limitava a portar el carro, com un penco avorrit. Aquí la dona era una favassa, incapaç de posar la compra a les bosses, mentre que ell, un prototip ibèric posat al dia, embossava, ventava crits a les criatures que no paraven –ells ni cas– i, mentre discutien amb la caixera que si efectiu o plàstic, que si la targeta del súper, que si tomba que si gira, la dona va despertar del seu èxtasi particular i va cridar: «¿Dónde están los niños?», quan feia dos segons que m'havien obligat per enèsima vegada a moure el meu carro perquè poguessin passar. El pare, acostumat a controlar les situacions d'alt risc familiar, va reblar els crits als nanos i va carregar totes les bosses, en una de les quals hi vaig poder veure l'inevitable tinto de verano! Definitivament, estem perduts.