La guerra total

Els apòstols del diàleg i aquells que encara confien a trobar alguna via d'entesa amb Espanya no compten que els poders de l'Estat no tenen res a oferir i que, per contra, intensificaran l'ofensiva i encara collaran més el país. El nou indici de la guerra total que sembla que volen fomentar des de Madrid es percep en la jurisprudència que ha començat a emetre la nova majoria ferotgement ultracentralista del Tribunal Constitucional. L'operació consisteix pura i simplement a esclafar les darreres restes de l'autogovern amb un complet desconeixement dels conceptes d'autonomia, de competència i d'àmbit propi de decisió política. Allò que ja s'anunciava en la cèlebre sentència sobre l'Estatut català de l'any 2010 s'acabarà d'executar de manera implacable els mesos vinents i, òbviament, sense que calgui una reforma constitucional perquè les institucions espanyoles són les primeres d'incomplir la seva norma suprema quan els interessa.

Val a dir que aquestes setmanes ja hem tingut avisos de persones amb diverses responsabilitats judicials i acadèmiques que no descarten un conflicte armat (sense metàfores) per reprimir el secessionisme català. Així es va posar de manifest en l'estudi Recuperar España, signat per magistrats del Tribunal Suprem, advocats de l'Estat espanyol i professors d'universitat que no descarten les solucions bèl·liques per fer front a “les indegudes reclamacions autodeterministes”, bo i tenint present que les fórmules de “negociació i cessió” no són útils per frenar l'independentisme català. També des de l'àmbit mediàtic, Pedro J. Ramírez s'apunta a suggerir que, tal com ha passat a Egipte, el poder militar desplaci els òrgans civils legitimats a les urnes, llàstima que des de Madrid es fixin més en l'accidentada evolució d'un país que transita de l'islamisme a la dictadura que en democràcies avançades com ara el Regne Unit o el Canadà, que permeten referèndums de secessió sense amenaces colpistes.

És cert que la línia dura encara no troba una expressió oficial a Espanya i que el canvi en les altes instàncies, com en el Tribunal Constitucional, de moment només té una dimensió jurídica, però resulta significatiu que ja es plantegin els horitzons de conflicte obert sense embuts i que no mereixin cap mena de desautorització per part del govern espanyol (a diferència del que va succeir durant el procés estatutari, quan les insinuacions d'intervenció de l'exèrcit per part de membres de l'estament militar van suposar alguna destitució fulminant).

No penso que sigui una bona estratègia des dels dirigents catalans compromesos amb el procés de sobirania que es tregui importància a aquests riscos i que no es contempli un escenari de xoc de trens en el qual l'Estat recorri a la força de les armes. En general, em sembla preocupant que els responsables de liderar el procés no plantegin una resposta clara a la situació de bloqueig de la consulta ni a la situació d'escanyament financer i, ara ja també competencial, que s'està impulsant des del sistema constitucional espanyol. Una resposta que també ha de contemplar el pitjor dels escenaris com el d'una desactivació violenta de l'autogovern que inclogui la impossibilitat de celebrar eleccions. I l'estratègia que es desplegui des de Catalunya per fer front a aquesta gran allau no es pot basar exclusivament en demanar una il·lusa empara a Europa en relació a la qual no hi ha mecanismes concrets i ràpids de sanció contra una reacció agressiva espanyola (els instruments de la Unió Europea no s'han activat mai, malgrat alguna crisi greu de drets com la que es viu a Hongria i els del Consell d'Europa poden trigar anys, fins i tot dècades, en materialitzar-se).

Amb la visceralitat que Espanya tracta el tema de la integritat territorial, recordem que es tracta d'un estat del qual mai no s'ha independitzat cap territori sense conflicte, i en ocasions molt cruent, no és forassenyat concebre que alguns sectors estarien disposats a arrossegar el projecte d'integració europeu a una ensulsiada sense precedents abans d'entrar en una negociació que culmini amb la creació d'un estat català. Per això esdevé força inquietant que, davant l'oportunitat de mantenir converses amb persones rellevants de la majoria sobiranista catalana, es dedueixi que en el fons esperen que Espanya s'avingui a negociar, circumstància encara més ombrívola perquè, comptant amb la negativa taxativa a entrar a discutir sobre els termes d'un referèndum d'independència, l'esperança catalana sembla centrar-se a arribar a un acord sobre alguna fórmula intermèdia en la pregunta, els termes de la consulta o la reforma institucional que no tingui la conseqüència de la creació d'un estat plenament sobirà en el cas que la majoria ciutadana catalana hi voti a favor. La idea de transitar en aquesta agonia durant molt de temps provoca feredat, un temps que si s'allarga més enllà de 2014 i es desaprofita l'enorme càrrega simbòlica de la data, pot entrar en una fase d'enquistament letal per a les aspiracions d'emancipació nacional. Passi el que passi, el termini s'acaba el 2014, les enormes il·lusions desfermades i reforçades amb els potents actes reivindicatius que organitza la societat civil no toleraran que s'allargui la incertesa i que, encara menys, en aquest lapse inacabable habiti el germen del desencís i de la resignació.