El PSC i la consulta

Arran de l'anomenat Concert per la Llibertat, Carles Campuzano va publicar l'article Passar dels sentiments a la política, la tesi del qual se sintetitza en aquest paràgraf: “Tinc una impressió: el repte del moviment social del nou catalanisme sobiranista està en la necessitat de traduir l'enorme i immensa sentimentalitat que està acumulant en un programa polític operatiu o, al contrari, la frustració i el sentiment d'estafa seran d'una dimensió històrica.” Subscric aquesta diagnosi –i tot l'article– al cent per cent, sobretot perquè em fa l'efecte que l'acumulació de sentimentalitat no afecta tan sols la societat civil. Els dirigents polítics catalans fan més declaracions que política, almenys pel que fa al dret a decidir. Espero que s'entengui bé. No dic que el govern català no faci política, que en fa, perquè els ajustos administratius, incloent-hi els ERO en ens públics, la contenció pressupostària o la pujada d'alguns impostos, són, agradin o no les mesures adoptades, una manera de fer política. El que dic és que, quant al dret a decidir, que és el que condiciona la política catalana des de les darreres eleccions, els líders gesticulen i s'escuden en els sentiments. I entretant, el govern de Madrid va pilotant una operació de centralització administrativa i política que no té parangó des de l'intent de cop d'Estat del 1981 i la consegüent Loapa.

Diu Campuzano que preservar la unitat del catalanisme és fonamental. I tant. Sóc un fervent partidari d'esperar a l'esgotament de la legislatura per organitzar la consulta si això afavoreix no perdre el suport dels 107 diputats que van aprovar la declaració, la resolució del 13 de març, sobre la iniciació d'un diàleg amb el govern de l'Estat per fer possible la celebració d'una consulta sobre el dret de decidir. Ja sé que la declaració de sobirania aprovada el 23 de gener era més lluïda i precisa que aquesta, però també era més minoritària. La resolució sobiranista fou aprovada per 85 diputats dels 133 presents (els de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat, dels tres que té, de la CUP). El mateix nombre de vots, per bé que amb actors diferents, que va rebre la resolució del 27 de setembre de 2012 que reclamava tan sols una consulta. Això vol dir que del desembre del 2012 al març del 2013 el PSC es va incorporar al consens pel dret de decidir tot i haver refusat la Declaració de Sobirania. Va ser una gran victòria, sobretot dels militants socialistes que estan a favor de la sobirania, fins i tot si pren forma d'independència, però que no poden evitar les vacil·lacions del partit ni la submissió al PSOE. Si volem fer la consulta amb una majoria suficient, cal ajudar-los a consolidar la seva força i no pas condemnar-los. O això o bé esperar que creïn un nou partit socialista. La realitat també es modifica si el relat arrela entre la gent. És aquesta política imaginada el que, de moment, ha consolidat el bloc sobiranista i ha arrossegat cap al dret a decidir persones que abans eren capdavanteres del federalisme, del cosmopolitisme i tots els -ismes que no fossin, és clar, el nacionalisme.

El dia que es va aprovar la declaració, el president Artur Mas va advertir els grups parlamentaris que “la política clàssica no serveix per afrontar els temps actuals” i que, per tant, “hi ha d'haver voluntat de renunciar en nom del consens”, que naixia amb voluntat de “poder ser ampliat” a altres forces polítiques. Era una crida claríssima al PSC, que des d'aleshores fa el sord. Maurici Lucena, portaveu del PSC, en aquell moment va dir que la “declaració unilateral de sobirania” confonia “l'instrument amb l'objectiu”. Potser tenia raó, perquè hi ha grups que ho fan. Però ara és Pere Navarro qui ho confon simplement per justificar el que no es creuen militants com Tura o Martí: que el document unitarista (disfressat de federalista) aprovat a Granada sigui un camí transitable. En aquests moments no estem discutint si Catalunya pot ser o no un estat sobirà en el concert de les nacions del món. El que s'està plantejant és la necessitat de poder-ho decidir. De reclamar poder exercir la democràcia en el sentit més profund. És això el que va votar el PSC al Parlament. Per tant, quan Lucena afirma que el document de Granada és la solució, s'erra. La gent vol decidir. Vol votar per resoldre la qüestió. La pregunta que ara els faran és per què han fet marxa enrere. Almenys ICV-EUiA han aconseguit que IU ho accepti.

Convocar la consulta no és guanyar-la, sobretot perquè, de moment, no sabem com convocar-la. I aquest és el gran problema. No podem improvisar, ni tan sols intentar tirar pel dret descavalcant definitivament els que dubten. El quart compromís aprovat en la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir diu que totes les entitats es comprometen a “fer pedagogia” per ampliar la majoria. Doncs caldrà començar per aquí, oi? No cal la unanimitat, que és impossible, però la majoria ha de ser sòlida. Si ningú no confongués la seva alternativa (federalista, confederal o independentista) amb el dret de decidir, potser aniríem millor. Ens cal poder exercir aquest dret d'una manera legal i vinculant perquè tingui els efectes polítics desitjats. No podem repetir l'exercici sentimental que foren les consultes, un fenomen que va estar molt bé, però que a efectes pràctics no ens ha permès resoldre el plet. Van servir per cohesionar el sobiranisme però no per convertir Catalunya en un “subjecte polític i jurídic sobirà”, que és el que proclamava la declaració sobiranista. “El que estem plantejant és massa important per ventilar-ho de manera apressada”, és la conclusió de l'article de Carles Campuzano. Certament. Hi ha massa coses en joc, entre elles la reorganització de l'espai socialista, que és imprescindible per guanyar la consulta en el sentit que desitgem els sobiranistes.