Cementiri monumental

De morts, a Lloret, no és pas que no se'n parli. Sempre hi ha alguna ànima caritativa que envia algú a l'altre barri després d'una baralla amb connotacions etíliques o amb amagats antecedents de drogues o, com en altres llocs, per desavinences conjugals. Tenim pàgina assegurada a tots els diaris. Ara mateix, ens ha sortit un cadàver ben encofrat dins d'un bidó, en una urbanització. Dispensi, el lector, que ho comenti així. Els lloretencs no tenim altre remei si no volem autoflagel·lar-nos més del compte. Hem de riure per no plorar. Per tant, bé puc parlar del cementiri en termes artístics i històrics, que és el que pretenc fer avui i que, en certa manera, enllaça amb el tema dels americanos que tocava en l'article de fa quinze dies. Fa poc, els amics del Centre d'Estudis Selvatans em van demanar que els mostrés el Lloret interior, de les capelles, del cementiri, del monument a Verdaguer... A la nostra necròpolis hi ha unes quantes tombes d'autors importants: Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill i Montobbio (seguidor de Gaudí), Antoni Maria Gallissà, Eusebi Arnau, Ismael Smith... Em va agradar poder fer de guia als companys de vocació arqueològica. De tant en tant, al cementiri, també hi trobes algun turista il·lustrat que fotografia i anota. L'excepció confirma la regla. El cementiri, del 1900, està en bona part lligat a l'època colonial, dels americanos. Només cal repassar la làpida que segella la sepultura dels enterrats. Totes tenen dedicatòria de “su desconsolada esposa”. Aquesta, evidentment, ara també ja és a dins. Però, originàriament, va ser la que va alçar aquesta segona casa selecta, dedicada a l'espòs. L'americano marxava jove i tornava gran, però amb pesos, i hi havia moltes famílies disposades a treure-li un peso de encima. Casar-se amb un home d'edat equivalia a renunciar a tenir fills a canvi d'una vida regalada o a tenir-ne ben pocs. Moltes noies joves van acceptar el joc i després van quedar, com diu la placa, desconsolades. Com que el marit exigia que, un cop vídues, conservessin el seu nom –si no, perdien l'herència– no es tornaven a casar i es dedicaven a obres pietoses i de misericòrdia. Es movien entorn de l'Església. Durant la Fira dels Americanos no crec que ningú pugés al cementiri. Els el recomano, però. Tot i que també hi ha passat la urpada innecessàriament innovadora de tècnics i polítics, encara permet valorar en silenci un passat històric no tan llunyà i desxifrar, entre les dedicatòries, les situacions familiars de l'època.