El progrés com a consum
El progrés ha estat el símbol de la felicitat virtual i real durant els últims segles de la història. Les mentalitats més obertes del segle XVIII ja el van invocar des de diferents perspectives. D'una banda, com a capdavanter de l'obertura de les nostres ments al coneixement científic, a fi de deslliurar la humanitat de les terribles supeditacions als mites i a l'obscurantisme que l'esclavitzava. De l'altra, el progrés va ser una de les bases de la llibertat social, del trencament dels absolutismes i ens va situar a les portes de l'emancipació. I un altre gran benefici derivat del progrés ha estat el tècnic. Ben segur, aquest és el que tenim més a mà i el que diàriament ens ajuda a fer més fàcil la vida. El progrés que gaudim més globalment és el que s'ha produït en el camp de les realitzacions tangibles i utilitàries. Des del cotxe fins al telèfon o la televisió. Innovacions que ens fan profit i que es manifestem com una realitat evident: anem sobre quatre rodes i no a peu, ens parlem a quilòmetres de distància, i veiem asseguts en una butaca el món per un forat. En aquest tipus de progrés, hi ha acord pràcticament unànime entre les masses. No és objecte de discussió.
Però a la meva edat, la de la confraria de la gent gran, se sent una certa gratitud, una gratitud especial al progrés tecnològic més pròxim a l'individu que és, sens dubte, la medicina. Cada dia més present a les nostres vides i més acceptada popularment. Malgrat que subsisteixen encara enigmes profunds en el coneixement psicosomàtic. La medicina inspira un respecte mític a causa de l'interès que tenim totes les persones per salvar la pell. Està marcada per una confiança transversal dels individus perquè és la ciència que integrem més personalment. A més, la nostra adhesió a la ciència mèdica ve avalada pel seu progrés espectacular, que cadascú de nosaltres pot comprovar en persona. No es tracta d'hipòtesis ni de projectes futurs. Els resultats que arriben a les nostres mans són tangibles. I majoritàriament notem els seus beneficis.
Aquesta és una realitat que podem comprovar si la comparem amb la dels nostres avantpassats immediats –els nostres pares, per exemple– i amb nosaltres mateixos, si ja som grans. Jo prenc al voltant de dotze a catorze pastilles diàries, cosa que significa que tinc molts punts febles en el meu organisme, i, malgrat els meus 85 anys, faig una vida pràcticament normal. Per experiència, sé que no prenc medicines de més, perquè si prescindeixo d'alguna d'elles l'òrgan al qual va destinada grinyola. I a última hora, com diu Joan Maragall, “quan vinga aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans...” –ep, de moment, cap pressa–, arribarà també la sedació. Avui, la gent ja no pregunta a les famílies dels difunts si aquest o aquesta ha patit per morir. Fa quatre dies, quan s'estava malalt, es patia molt, i quan t'havien d'intervenir quirúrgicament era terrible.
El meu amic DOCTOr Antoni Mirada feia referència en una sobretaula estiuenca que fins a l'any quaranta o quaranta-cinc del segle passat la farmacologia pràcticament no existia. Hi havia un parell o tres de medecines que s'utilitzaven per a tot. Res d'específic, com ara, per guarir qualsevol raconet. I al segle XIX, encara anestesiaven quan t'havien omplert d'aiguardent –alcohol de 45 graus– i t'havien ben lligat per mantenir-te quiet, i encara, si convenia, et donaven alguna garrotada per distreure't.
El progrés de la cirurgia és degut al de l'anestèsia. La cultura preventiva i de divulgació en general sobre la salut ha penetrat força racionalment en la mentalitat del poble. De vegades, en el tramvia, aquestes dones grosses que parlen per tot el vagó malversant decibels que no deixen als altres passatgers observar, reposar, llegir el diari o dormir, expressen opinions ben interioritzades sobre els comportaments que han après de la divulgació mèdica.
On trobo que es manifesta més resistència a seguir els consells mèdics entre els afectats és en el camp de les depressions o de certes alteracions dels estats d'ànim. Hi ha encara una certa vergonya col·lectiva en el moment d'anar al psiquiatre, al contrari del que passa als Estats Units, on és moda i el que no té un psiquiatre de capçalera vol dir que no és ningú. Al nostre país hi ha gent que es nega a prendre ansiolítics perquè creuen que deixaran de ser ells mateixos –cosa que, en molts casos, molts els ho agrairíem–. Si em trobo amb algun amic que em dóna raons com aquestes per no prendre el que el metge li ha receptat, sempre intento convèncer-lo que està equivocat. Que la realitat és el contrari. “A tu et passa el que et passa perquè alguns virus, externs al teu cos, s'estan menjant la teva personalitat. Si elimines els virus amb la pastilleta, tornaràs a ser tu.” No deu ser un raonament gens científic, però sol funcionar. Perquè tots defensem el nostre jo, i, en certa manera, sort en tenim. Però no cal exagerar si es tracta d'estar més tranquils.
