Impostors

La temporada passada vaig veure una immensa obra de teatre al Nacional: La Bête, de David Hirsen, tota ella en vers i una sàvia barreja de comicitat i reflexió, sobre la qual plana l'ombra explícita del gran Molière. Doncs bé, en el programa de mà deia que era el combat entre alta cultura i cultura popular. No podia ser més inexacte: és un combat entre la cultura i la vulgaritat. Confondre cultura popular i vulgaritat és, si més no, una injustícia.

Hi he pensat al voltant de l'Any Espriu, on els déus ens han beneït amb un fet insòlit: que tothom lloa els prodigis de l'elegant poeta d'Arenys. Recordeu-ho: només enterrat i ja els voltors de la cultura, sobretot els encegats d'amor patri a Espanya –els mateixos que ens diuen identitaris a nosaltres, vatua l'olla– devoraven trosset a trosset tot Espriu, l'enigma i la terra, el dolor i la riallada, la mort i la pàtria. Eren els més venerats amos de la cultura orgànica que a Barcelona –no tant a la resta del territori– han manat sempre amb una autoritat impostada.

Doncs ara, tururut, encara no ha passat una generació i ja han estat escombrats i tot el país recorda Espriu. Que Raimon hi ha ajudat, és un fet innegable; que els vells voltors han entrat en una decadència irreversible i que, al·leluia, no han trobat relleu, és un altre fet. Doncs bé, en el seu refinament, Espriu va ser el poeta del poble, i ara i adés escrivia cultura popular.

Va ser Yeats, el renovador de la poesia anglesa, que era per cert irlandès, qui va dir, en una carta del 1894: “L'autèntica ambició és fer que la crítica sigui internacional, i la poesia tan nacional com sigui possible.” Sàvies paraules: volem internacionalitzar Fuster i Espriu, Pla i Carles Riba, Caterina Albert i Vinyoli. Volem crítica internacional, perquè mai més ningú confongui cultura popular i vulgaritat (i és que els colls emmidonats dels autoanomenats savis no els deixen mirar el terra), i volem poesia nacional. Per cert: poesia, nacional, i tota la literatura, vol dir catalana, diguin el que diguin les autoritats que són bilingües per conveniència i no per convicció. I ara llegim Espriu, d'acord?