Superar la saturació?
Tenim un problema. Es tracta d'una dificultat essencial, vital, que potser ja s'havia donat en la història de la humanitat però mai amb tanta intensitat. A més, sense remei previsible, va a pitjor. Estem arribant al nivell de saturació. Tinc una solució, però, abans, expliquem el problema. Tots tenim una reputació digital, encara que –suposat que no emetéssim res per internet– seria de valor nul. Vostès i jo, i els altres habitants de la terra, tenim, potencialment, una enorme visibilitat a les xarxes: centenars de contactes, imatges o informacions al núvol. Milions de petites dades que constitueixen el nostre entorn i ens proporcionen una doble vida: la real... i la digital. Ara bé, això no és el problema, sinó que ho és la intensitat amb què rebem dades i se'ns sol·licita l'atenció, els “inputs informatius” o “valoratius”. I ens passa a la feina, a les estones d'oci, mentre viatgem, constantment.
El que s'explica s'analitza, es defensa o es prohibeix..., és a dir, quasi tot, viu a la xarxa. I això segueix creixent: primer eren blocs o fotoblocs i wikis de diferents tipus, després els fenòmens Facebook i Twitter, i els Instagram i altres aplicacions cada cop més eficaces per gestionar un munt de dades a la vegada. Ara, si prenc una foto, el meu smartphone me l'escaneja i em cerca què és allò, quan hi vaig ser, i ben aviat intentarà preveure el meu futur en relació amb aquella dada visual. Hi ha ciutadans que estan saturats i en fugen, d'això: ja no actualitzen Linkedin, o Google+. Les xarxes, però, han començat a fer-ho soletes. A vostès, no els cerquen la carona de qui els ha enviat un missatge, encara que no el coneguin? Fins a on resistirem els “ding” d'aparells electrònics? La pregunta sembla massa òbvia: estem saturats d'informació?
Respondre sí es pot justificar perquè: (a) els humans som intel·ligents i curiosos: creem, copiem i difonem informacions; (b) la tecnologia en xarxa permet la circulació ingent de dades, i (c) no soms déus: consegüentment, hi ha uns límits naturals sobre quanta gent podem conèixer, estimar i fins i tot veure cara a cara. Si se supera aquest llindar, ens col·lapsem! Ara m'està a punt de succeir: entre sengles cursets estiuencs de formació, dino en una tasca d'Hostafrancs envoltat de dues diferents TV, aquest portàtil, diaris per aquí sobre, converses cridaneres i la maleïda maquineta escurabutxaques. Segur que vostès també ho pateixen: a les webs, en triar un menú, obrir la safata d'entrada del correu o passejant per qualsevol canal de Facebook.
L'estiu del 2011, mentre descansava als Alps bavaresos, vaig llegir Superficials (Carr, 2010), sobre què fa internet amb les nostres ments. Molts més ens alerten també dels perills, que tots ensumem, de l'omnicomprensiu món digital. Certs radicals proposen la “dieta digital”, o un estricte control parental i docent, o bé una casposa regressió a temps passats. No n'hi ha prou: només albiro algun avenç si considerem bé on rau el problema. Patim per la concurrència de: (a) molta informació seductora i (b) la manca de criteris forts. Es tracta de dos fets: els constants impactes atractius i, a més, creure que cap idea o pensament val més que un altre. Això engendra un “multiculturalisme flonjo” i una evident debilitat personal: “m'avorreixo!”, gemeguen milers d'adolescents mentre no aconsegueixen centrar-se en l'estudi, ni en res.
Proposo tres punts: (a) fixem un propi projecte vital; (b) gestionem millor la informació, filtrant, sincronitzant i aconsellant-nos, i c) optem per la persona i no pels serveis, les màquines o individus. El remei a la saturació d'informació del segle XXI és preservar allò humà i, sobretot, reflexionar. L'asfíxia mediàtica i relacional exigeix dominar els recursos informàtics i aturar-se a pensar, sovint, cada dia. No ens col·lapsarem si posem, sempre que calgui, el “mode d'avió” i si resistim prioritzant qui estimem i qui ens estima. Ah!, i després, al màxim amb totes les xarxes!
