Picaresca al poder

Un conegut anglès ha triat la bicicleta per moure's per Barcelona. Diu que li va bé per curar una antiga lesió i que així fa una mica d'esport. El meu conegut és un gentleman de la bici, és respectuós amb els vianants, mai no passa un semàfor en vermell, no puja a les voreres ni atropella les senyores grans. Però desprès d' uns dies d'experiència, s'ha adonat que el seu comportament és gairebé una excepció. No només perquè altres ciclistes fan cas omís de les normes de circulació, sinó perquè quan ell s'atura davant d'un stop, per exemple, els col·legues infractors el miren amb condescendència, com si fos una rara avis, un ximplet.

Aquesta generalització de la picaresca en molts àmbits de la vida quotidiana és un fenomen digne d'estudi. És ben cert que ningú no és immune enlloc a l'engany o la mala educació. Però en el cas d'alguns, sembla que formi part de l'ADN. De fet, fins i tot algun analista de pa sucat amb oli ho ha explicat com una conseqüència del caràcter mediterrani, pel que sembla més viva la virgen! que el d'altres terres nord enllà. Teories barates a banda, la realitat és que massa sovint tots plegats valorem més el que va contra corrent i se salta les normes que no pas el que les acata respectuosament. L'exemple de fa pocs dies, quan milers d'aspirants a policia municipal de Barcelona varen copiar l'examen, n'és la prova més palmària. Fins i tot aquells que estan cridats a garantir l'ordre i imposar les lleis quan en tenen l'oportunitat no en fan cas. Quina ironia més cruel!

En moltes ocasions tot queda en una anècdota sense més transcendència, sobretot si la infracció no acaba amb un accident, si copies i no t'enxampa el mestre o si hisenda no t'obre una declaració paral·lela. Però és un mal símptoma. És la manifestació d'una societat malalta que fa de la picardia la norma, i en la qual es premia el bergant i es castiga l'esforçat. Quan se sembra indolència i s'esborren els valors, no ens ha de sorprendre que la collita arribi curulla de corrupció.