Mesquites arraconades

El problema no són les mesquites, sinó que els ajuntaments abordin aquesta mena de projectes com si fossin una agressió urbanística i social, com una amenaça fantasma que irrita part de la població autòctona i sembla que pugui trencar el tel sempre feble de la convivència. Per això, si repassem els processos que han conduït a la construcció d'aquests equipaments a les comarques gironines, trobem sempre elements comuns: complicacions per obtenir els permisos i escenaris estranys, arraconats de la ciutat. I això en els millors dels casos, perquè hi ha exemples d'ajuntaments menys receptius que primer reserven sòl en zona industrial i després, quan les associacions musulmanes demanen el permís d'obres, s'afanyen a denegar-lo argumentant que un polígon no és el millor lloc per resar perquè l'entrada i sortida de camions representaria un risc per a la seguretat dels feligresos. És cert que inicialment les mesquites proliferaven de qualsevol manera en baixos i magatzems i que calia incorporar-les a la normativa. Però ara hem passat a l'altre extrem. Reconeguem-ho: hi ha discoteques que esguerren més el paisatge urbà que no pas un minaret.