Una llei per a tothom
Dilluns, 15 de juliol, es va celebrar al Parlament de Catalunya l'acte commemoratiu del trentè aniversari de l'aprovació de la llei de normalització lingüística a Catalunya. La llei havia d'esmentar en el preàmbul que ens trobem dins el marc legal de la Constitució, la qual estableix que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret d'usar-lo”, que segueix i contrasta (amb un to paternalista) amb el respecte i la protecció especial de les modalitats lingüístiques d'Espanya.
Aquesta llei, però, neix d'una paradoxa, perquè l'article 2 ens diu que “el català és la llengua pròpia de Catalunya i tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-lo i d'expressar-s'hi”, però és només un dret, no pas un deure, com passa amb el castellà, tal com regula la Constitució Espanyola. A Catalunya tenim tres llengües oficials (no ens oblidem de l'aranès), i una de pròpia que és el català (i l'aranès a la Vall d'Aran), i resulta que els ciutadans que viuen a Catalunya no tenen el deure de conèixer el català, però sí el castellà.
Aquesta paradoxa ja ens ve del mateix Estatut de 1979, aprovat per les Corts Generals, i que dóna carta de naturalesa a aquesta relació de llengua de primera i llengua de segona. De fet, i per evitar aquesta paradoxa, el Parlament de Catalunya va intentar contrarestar aquesta injusta relació de les dues llengües, i en la primera redacció d'Estatut que va proposar el 2005, l'article 6.2 hi diu que “totes les persones tenen dret a utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya el dret i el deure de conèixer-les”, un intent que el Constitucional va tallar de soca-rel amb la sentència que suspenia la reivindicació més que justa del “deure de conèixer-les” (¡català i castellà com a llengües agermanades!).
Doncs bé, resulta que aquesta diferència entre el dret i el deure s'hauria de concebre com un atemptat a la mateixa Constitució, ja que la magna llei espanyola diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que ha d'ésser objecte d'un respecte i una protecció especials”. I per acabar de reblar el clau, malgrat que no és una norma jurídica, l'article 10 de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics “considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el grau de sobirania política”, una declaració que va tenir, el 1996, el suport unànime del Congrés i el Parlament. Finalment, aquesta categoria de llengües s'ha hagut de reflectir en la llei de normalització i després en la llei de política lingüística, sense una protecció especial per la llengua pròpia i oficial del país.
La llei de normalització lingüística ha viscut des d'aquest greuge comparatiu molts intents de recursos i atacs. Dilluns, 15 de juliol, en vam celebrar els 30 anys, un període per recordar processos i sobretot per agrair el compromís de les institucions i de la societat a l'hora de defensar els grans objectius que van motivar aquesta llei, que eren i continuen sent fomentar l'ús del català i assegurar l'extensió del seu coneixement, i és que la normalització –el restabliment del català en el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya– és un dret i un deure irrenunciables de Catalunya com a nació i com a següent estat d'Europa.
Nota: Agraeixo l'assessorament de Joan Ramon Solé, expert en legislació lingüística.
