La cara de vergonya

Sovint, quan algun català es fa sentir a Mèxic, molta gent m'ho comenta como si jo hi tingués a veure alguna cosa. Potser es deu al fet que fa una pila d'anys que m'escarrasso per fer saber coses de Catalunya.

Com sigui, encara que no em corresponguin els mèrits, no puc negar que em quedo tot cofoi quan els catalans fan quedar bé la seva terra. Però alguna vegada ha passat a l'inrevés i he hagut d'abaixar el front. Suposo que si gaudeixo de les madures m'he d'empassar també les verdes. Cal dir, per això, que les dolentes són molt rares i les bones, abundants.

Una de les situacions més incòmodes va esdevenir per l'entrevista que un li féu a un altre i es publicà en un diari de caire escandalós. Foren uns plantejaments ofensius i prepotents que, a més, exhibien una gran ignorància. Un d'ells, de nom Eduard Subirats, resident als Estats Units des de fa una colla d'anys, passa per filòsof. Cal dir que té certa fama de polemista i també de busca-raons, basant-se sovint en un coneixement molt superficial dels temes que toca. En aquest sentit és un èmul d'un corrent espanyol que d'Amèrica en parla molt sabent-ne poc.

L'altre, un tal Oriol Malló, se'm va presentar una vegada fent-se passar per un perseguit a causa dels seus escrits independentistes. Després, massa tard, vaig esbrinar que en realitat va haver de sortir de Catalunya per motius de diners mal manegats. A Guadalajara li encarregàrem una feina i li avançàrem diners. Aprofitant la meva absència va manllevar la resta de la paga prometent que li mancava molt poc i no se'l va veure mai més.

La manera que Malló s'expressa de Subirats, tal com el presenta i enfoca el tema de la posició mexicana sobre l'encontre de dos mons, referint-se al 1492, mostra que si d'honrat n'és poc, de català i d'informat sobre el tema encara ho és menys.

L'Encontre de dos mons, en lloc del pretès “descobriment”, no és, com diu, un simple invent de Miguel León-Portilla, el més destacat estudiós de la cultura i de la llengua nàhuatl, i Subirats no té la més mínima qualitat per dir-li que “és el principal responsable de la falsificació de la història precolonial”.

Jo mateix, entre d'altres, vaig participar en el seu temps en l'estructuració del concepte d'encontre. La idea no va ser un acudit improvisat: ja es flairava des de feia anys a l'ambient dels que havíem estudiat i reflexionat sobre l'afer. Però a més a més, la meva tesi doctoral de Societat prehispànica i pensament europeu va deixar palès que els principals falsificadors del Mèxic antic van ser precisament els escriptors espanyols del segle XVII i XVIII. Gent que també va escriure sense estudiar prou del tema.

Per cert que la dita tesi va ser dirigida per un filòsof espanyol, José Gaos, que durant els vint anys que va viure a Mèxic es va compenetrar prou amb Mèxic per fer-hi aportacions d'enorme importància i calat.

Subirats em recorda el president de la comissió espanyola del cinquè centenari que va tenir la cara dura d'explicar-nos a León-Portilla i a mi que els antics mexicans no tingueren la capacitat de formular idees abstractes. Anys després es menjà els seus conceptes i reconegué la validesa de la posició mexicana, que Malló qualifica “d'ecumènica i amigable” i no d'analítica i moderna, que és el que es va opinar a la fi.

Mai cercàrem el vistiplau espanyol. Tot el contrari: “encontre” volia dir que hi va haver de tot durant el procés de conquesta i colonització d'Amèrica i que el que calia era explicar-ho tan bé com es pogués, amb tota la seva complexitat. Per això el que s'anomenà la “proposta mexicana” va tenir èxit arreu del món.