Ho sabem, on anem?

Mirat rigorosament, és molt possible que hi hagi algú que ho sàpiga, on anem. Pocs, però. Vist des d'un angle més calent, probablement són més. Alguns ho saben i és possible que no s'ho creguin. És el que es diu se sap i no se sap, que queda entre dues aigües i acaba decantant-se cap al no se sap. S'estan donant bufetades de cec? Sovint es cau en aquest error. Resumint: en amplitud, detalladament, a consciència, no ho sap ningú, el que ens convé. Queixar-nos –que no serveix de res– és el nostre fort.

El que sí saben els partits catalans, delegacions dels partits estatals, és que els usen sols per fer gruix a les eleccions. Per la resta, els que governen reparteixen càrrecs i fan feliços els que mouen la cua. Els altres resten contents dient “hem guanyat, hem guanyat”, afegint-hi “ara manem nosaltres!”, com si la política del govern arribés dedicada a la perifèria. Viuen contents en la inòpia. En parlar d'independència, la fraternitat deixa de travessar l'Ebre. Raons i més raons emplenen l'espai i hom s'adona que no forma part en absolut d'una expansió territorial d'ideals polítics determinats, sols d'un sumand.

Els partits amb dues arrels fan veure que s'estimen, quan en realitat sols es necessiten. Sempre hi ha algú que té galtes i, sabedor que és necessari, es passeja com un gall de lluita amb corbata. No han estat entre ells mai d'acord per decidir on han d'anar! Diverses vegades campions del món de l'estira-i-arronsa, volen i dolen. L'un es conforma amb un cove, l'altre amb un ministeri i el que amb bona fe i patriotisme reclama un estat podria ser sacrificat saltant un precipici. L'agraïment no existeix en política.

Resten els idealistes purs, amb la pàtria per damunt de tot. Poden fer grans diades, estadis abarrotats, un cordó humà que arribi a s'Alguer sobre suros. Els barcelonins volen de capital Barcelona, però agradaria més un petit Washington, Matadepera, per exemple. Tortosa exigeix un cinquè territori o la capitalitat. Sembla que estem d'acord, però no ho estem en res. Com voleu que els elegits sàpiguen on van si el poble no sap que vol? Res és permanent. En Pep, que era rei, l'han destronat. Ha durat tres mesos!

Catalunya fa molts anys que no sap on va, és evident. La veritat és que la direcció s'ha perdut per molts motius: a) cansament amb la lluita permanent amb el govern de l'Estat per l'exigència de l'aportació, indeguda i excessiva; b) retard de 30 a 40 anys en les infraestructures a càrrec de l'Estat; c) desinformació a tots els nivells del que representa la nostra aportació per a la majoria de les regions espanyoles, i d) foment planificat del rancor peninsular envers nosaltres. Si hi cabéssim, ens voldrien en un zoològic.

Als lectors, és molt possible que la lectura de la crònica no els hagi ajudat a entendre on anem. No es preocupin, ningú ho sap. Jo tampoc, és clar!