Quin gust, quin plus!

La ràdio en català està en plena forma, va guanyant oients i n'hem d'estar contents. Ara que el nostre país bull –i més que bullirà!– sentir com obren els informatius cada hora en punt és una necessitat, no fos cas que qualsevol dia d'aquests proclaméssim la independència i estiguéssim distrets! Sí, sense ràdio no podríem viure: hi estem enganxats. És veritat que a vegades les tertúlies atabalen una mica, quan parlen tots alhora com si fossin al bar, però això no treu que la ràdio fa molta companyia. L'altre dia una senyora de Barcelona va trucar en un programa de denúncia per exposar el seu cas. Aquests programes vénen a ser una mena de síndic de greuges: la gent hi exposa els problemes, les injustícies, i les irregularitats que els sembla que pateixen, i moltes vegades hi troben solució. Doncs bé, la senyora en qüestió es lamentava que al bloc de pisos on viu hi ha unes noies que exerceixen la prostitució. El fet la molestava molt, primer perquè la idea de tenir un petit prostíbul al costat de casa seva li feia posar els pèls de punta, i després perquè la violentava aquell entrar i sortir, aquell trànsit continu de clients per l'escala. El conductor del programa li va preguntar si li semblava que aquelles noies estaven al corrent de pagament per la seva activitat i la dona va dir que no ho sabia, però que sí que li constava que pagaven la llum i l'aigua, la neteja de l'escala i la comunitat de veïns. De fet la dona va reconèixer, tota conciliadora, que no se les veia pas males noies i va explicar que “fins i tot, per dissimular, tenen una estelada penjada al balcó”. El locutor va ser hàbil, ràpid i simpàtic, com ho són els bons: “I si no és per dissimular, l'estelada? –va preguntar-li–. I si resulta que les noies són de veritat independentistes?” La dona més aviat semblava compungida. “Ah, doncs potser sí”, va dir. I és clar que sí! penso jo. Ah! Tapar-se i destapar-se amb l'estelada! Quin plus! Quin gust!