Pedregosa desferra

Fa un any de l'incendi que va cremar boscos, plantacions, càmpings, cases, arbres i vegetacions, i va destruir bona part de l'Alt Empordà, l'incendi que va calcinar esperances i va fer regnar la devastació. També hi va haver morts, a causa de l'espant o de la fugida caòtica, i, sobretot, una sensació de col·lapse general que va convertir aquelles jornades en una setmana estranya, una mena d'antesala d'un infern que tenia els colors llunyans d'un cel ataronjat i espès, i la propera presència d'una tragèdia feta de flames sense control, d'intents desesperats per fer front a les glopades sense misericòrdia del foc. D'aquells dies, en guardem memòries diverses. L'esforç sobrehumà dels bombers i dels equips d'extinció i seguretat; les cares de l'horror, dibuixat en els plors, en els sanglots, en la impotència, però també en el coratge que no defallia, en la contínua lluita per mirar d'evitar el triomf d'aquell univers sense sentit. I també, poc després, la terra ennegrida, i aquell gris cendrós que s'escampava arreu, entre Biure i Capmany, de Cantallops a Terrades, i la copa dels arbres, que, vista de lluny, podia semblar l'escenari amable d'una tardor madura i que, en canvi, no era sinó l'herència dilatada i acolorida de les flames, matisos que anaven del marró al granat, il·luminats per un sol que encara feia més evident el paisatge de la tristor. Un dels testimonis que més m'han colpit, un any després, és el d'un propietari d'alzines sureres, el símbol de la resistència, que advertia del fet que n'hi havia moltes que no havien superat el tràngol del foc. Acabades de pelar, desprotegides, ara encara sembla que tinguin vida, “perquè hi flueix la saba”, però per dins estan podrides. “És un tornar a començar de zero. O d'abans de zero.” T.S. Eliot, a La terra gastada, té uns versos que diuen així: “¿Quines són les arrels que s'arrapen, quines branques creixen, / en aquesta pedregosa desferra?”. Potser només ens queden les mans, tendres o nerviüdes. Han tocat, aquestes mans que van patir, la cendra morta i pensen en les alzines de pell aspra que tornaran a palpar els seus fills.