De Caseres a Buchenwald
El senyor Edmon Gimeno i Font (Caseres, Terra Alta, 1923) ha arribat als 90 anys aquest mes de juliol. I vostès poden dir: i què? Exacte: i què. Tanmateix, si en una arrencada d'interès, vostès pregunten, i qui és aquest senyor?, llavors això m'obliga –per dir-ho d'alguna manera– a contestar. I, com Pedrolo: si em pregunten, responc.
Gimeno, ben conegut a l'Amical de Mauthausen, que contribuí a fundar el 1962, és un d'aquells homes (ja en queden pocs) que per haver viscut –i sobretot sobreviscut– als camps alemanys de la mort –els de Buchenwald (on, entre tants, fou company de Jorge Semprún), Dora (on els nazis fabricaren els coets V1 i V2) i Bergen-Belsen (alliberat el 15 d'abril de 1945)– pot contar moltes coses (i així ho ha fet en innombrables ocasions) sobre l'al·lucinant segle XX que va tocar-li viure en plena joventut.
Així és, si pensem que en l'any de la seva naixença Mussolini s'apodera de Roma, que deu anys més tard, el 1933, Hitler fa el mateix amb Alemanya, i que el 1939, amb 16 anys i amb la resta de la família, republicana, és obligat a exiliar-se a França (camp d'Argelers, amb el seu pare) i a començar un periple de vagabunderia i d'ocultació per no ser agafat per la policia francesa a les ordres dels col·laboracionistes de Vichy o directament pels mateixos alemanys (com així va ser en diverses ocasions). A sobre, el seu ajut a la resistència francesa (farcida de tants espanyols i catalans) incrementava encara més la pressió sobre ell. En el seu rosari de penalitats, no ha pogut oblidar els noms de pobles, ciutats, presons i camps francesos de reclusió, els de Pessan, Noé, Calais, Mont-de-Marsan, Biarritz, Bordeus, i d'allí al camp de Compiègne, al nord, des d'on, el 27 de gener de 1944, fou traslladat, amb tants altres, cap a Buchenwald, en un dels 26 temibles combois ferroviaris de deportació, novel·lat, justament, per Semprún en El largo viaje (Seix Barral, 1976).
Igualment, Edmon Gimeno va voler
deixar testimoni escrit de la seva odissea, i ho féu en el volum memorialístic Buchenwald, Dora, Bergen-Belsen. Vivències d'un deportat, que edità l'Amical de Mauthausen, el 2007, amb un pròleg de Rosa Toran, historiadora, presidenta d'aquesta entitat (autora, també, d'unes esclaridores i molt precises notes a peu de pàgina) i amb uns apunts biogràfics sobre Edmon Gimeno, deguts a Xavier González.
Després de l'alliberament, el 1945, Gimeno residí a Perpinyà i a Montpeller, a la universitat de la qual es llicencià en geografia, rebent en tot moment el suport humà i acadèmic d'Heribert Barrera, el qual, amb tot un grup de joves exiliats (Cirici, Cruells, Lladó, Bladé, Deulofeu, etc.) havia pogut, en els anys anteriors, ampliar els seus estudis en aquella mateixa universitat. Gimeno retornà a Catalunya el 1951, convalidà els cursos a la Universitat de Saragossa i, després d'uns anys difícils, fent classes en acadèmies particulars, entrà de redactor a Salvat, col·laborà també en la Gran Enciclopèdia Catalana i en la Geografia de Catalunya, d'Editorial Aedos, així com, a través dels germans Lluch (Enric i Ernest), a Serra d'Or, on el setembre de 1965 va publicar-se un número monogràfic sobre la Regió de l'Ebre, que incloïa un llarg document geogràfic de Gimeno.
La seva vinculació, el 1962, a l'Amical de Mauthausen (no autoritzada fins al 1978), amb altres supervivents, com ara Joan Pagès, Joaquim Amat-Piniella (de qui ara es commemoren els cent anys del seu naixement, autor de la cèlebre novel·la K.L. Reich), Salvador Grau-Mora, mossèn Pere Ribot, Josep Sugrañes i Josep Baylina, va suposar la primera expressió, en reduïts cercles, de la memòria terrible d'aquells anys. Intel·lectuals de l'interior, com ara Josep Benet i Montserrat Roig, van donar-los suport en tot moment.
A les Terres de l'Ebre –després de la mort, a cent anys, del gandesà Leandre Saún–, Edmon Gimeno i la prioratina Neus Català, que amb 98 anys ha passat a residir al poble natal dels Guiamets, són, potser, els últims supervivents d'aquella sacrificada generació, que aquests dies fa 75 anys que, amb l'inici de la batalla de l'Ebre (25 de juliol de 1938), va haver de veure com s'ensorraven tots els seus somnis d'una pàtria lliure dintre d'una República espanyola que tant havia costat d'arribar. Gràcies, estimats resistents, per haver sobreviscut dignament.
