Oscar Wilde: passió

“El que era per a mi la paradoxa en l'esfera del pensament: això va ser la perversitat en l'esfera de la passió. El desig, al final, era una malaltia, una bogeria, o totes dues coses”, diu el novel·lista i dramaturg irlandès Òscar Wilde (1854-1900), tractat injustament per torrapipes obtusos, i engarjolat per “indecència greu” a la presó, ai las, de Reading. Brillant i enginyós, creu que per vèncer la temptació cal caure-hi de quatre potes: el dubte fascina més que la certesa. Wilde és l'artista que no veu les coses com són en realitat. Si ho fes, deixaria de ser artista. Vesteix extravagantment i manté una actitud lànguida: és un dandi. La bellesa és superior al geni, perquè no vol explicació. Igual que treballar: la feina és el refugi d'aquells que no tenen res a fer. Portaveu de l'esteticisme, l'estada a la presó el transforma. Allà escriu De profundis (1897) –dirigida al seu amant Lord Alfred Douglas, un egocèntric que escriu poemes d'una mediocritat flagrant i viu de capricis pagats per Wilde. Vomita el dolor, la solitud i l'angoixa, despulla la decadència mental dels que l'han tancat pel fet d'estimar un altre home. Una carta plena de rancúnia escrita des de l'amant-víctima: Wilde acusa Bosie d'haver-li fos la creativitat, d'arruïnar-lo i de massa jove. L'amor grec, la relació íntima d'un professor i un jove aprenent, la lluita amor i vergonya i la lamentació animen la reflexió sobre la pèrdua. Patir fa respirar l'ànima. Viure abans d'escriure, sotmetent-se a la pròpia celebritat. De Wilde n'aplaudeixo l'esperit indòmit, la crítica social, la baixada als inferns fatigat de tanta alçada. I la idea que el plaer sempre porta màscara.