La maleta

L'escriptor rus Serguei Dovlàtov té uns relats sobre els objectes que es va endur de l'URSS quan va emigrar cap als Estats Units. Objectes absurds i perplexos com correspon al tarannà del propietari. A La maleta, com es diu el llibre, hi trobem acidesa, burla i límit, episodis vitals al límit que caben en una sola maleta. Una vegada, de petita, em vaig asseure en un quarto antic de casa; sacs, cistells i tomàquets de penjar al sostre, i vaig obrir la maleta d'una familiar llunyana: entre rosaris, llibres d'església i certificats mèdics, vaig trobar un llibre de contes que basculen precisament entre la irrealitat i la realitat: de Pere Calders, qui havia de ser si no, De teves a meves. Així va ser com el vaig descobrir. Segur que li haguera agradat.

Ara s'acaba de saber que la maleta de Perpinyà, l'anomenat Fons Argelers, era de Francesc Boix. Més de 70 anys després que el fotògraf de Mauthausen amagués aquelles imatges dels anys trenta i de la guerra en una casa del Rosselló, surten a la llum pública i se'n reconeix l'autor. Han hagut de passar més de 70 anys. Un exemple més de la memòria engrunada d'aquest país, de totes les maletes perdudes, sense identificar o sense la curiositat ni el coratge per obrir-les. Pitjor encara quan la desmemòria s'articula entre els vius, només per la desídia de saber o de reconèixer la fita d'un altre. Hi ha qui explica aquesta desmemòria fonda per la successió de derrotes patides, calbots que tomben la galta i fins que no torna a lloc passen anys, dècades, segles... Ara que estarem de tricentenari ho tornarem a comprovar. Potser sí que la cosa anirà per aquí. Però recuperem la maleta, l'obrim, li fem lloc a casa, l'ensenyem, ens en sorprenem, anem amb la galta ben posada i ja no en perdem cap altra. Hauria d'anar així, no?