Per qui disparen els canons?

El naixement del més petit dels Windsor ha estat saludat amb salves de canons i amb repicament de campanes. Fins fa quatre dies, això de les campanes ho vam tenir també quasi tots, però de salves res. Es disparen canons quan es casa o quan neix algú important, quan es commemora alguna cosa important, quan un vaixell important surt d'un port i també, quan no hi ha cap més solució, perquè hi ha guerra, que és, al cap i a la fi, el motiu pel qual es fan canons. Txaikovski va imitar-los a l'Obertura 1812 per recordar la derrota de la Grande Armée i, en finalitzar el cant, per commemorar la victòria russa. Però aquí també va posar-hi campanes i l'himne rus: posats a commemorar, no es va voler estar de res. No sé si els catalans serem a temps d'aconseguir algun canó per d'aquí a uns mesos o ens conformarem amb campanades com quan molts de nosaltres vam néixer. En tot cas, molts hem tingut la sensació que no s'han estat de res amb el naixement del més petit dels Windsor. Encara no es deia George, però els canons ja disparaven en honor seu! I a Westminster les campanes van repicar tres hores. Qui devia decidir que fossin tres i no una i mitja? I qui va decidir que es llancessin 41 canonades des del Green Park i 62 des de les torres de Londres? Vist que a Anglaterra –i a la resta del continent– tot ho acaben commemorant amb campanades i canonades, segur que té la seva importància comptar quantes se'n disparen i quant de temps les campanes repiquen. Té tant de ressò mediàtic –ja veuen de què els parlo– i atrau tantes hordes de turistes que seria lògic que es repetissin més sovint. Potser serà un bon moment quan el príncep Guillem canviï el primer bolquer del nen George perquè, si hem d'esperar que ell sigui rei, veient el temps que fa que espera el seu pare, ens quedarem molts d'anys en silenci.