Ganyotes

Feia un matí primaveral, en el millor sentit de la paraula: molta llum i un airet encara fresc que et fa agrair l'escalfor del sol a la pell. Tant és així que vaig decidir asseure'm en un banc i regalar-me res, cinc minuts, d'aquella delícia. Al cap d'un moment van arribar un noi que empenyia la cadira de rodes d'un avi. El jove tenia unes faccions que assenyalaven un origen llunyà i parlava pel mòbil. Sense deixar de fer-ho, es va asseure en un banc i va col·locar la cadira de rodes al seu davant, de manera que el vell i ell no es veien les cares. L'avi, d'aspecte venerable, no es va immutar. Tenia la mirada perduda i subjectava amb les mans una barra de pa. Jo l'observava mentre el seu cuidador encara xerrava pel mòbil, fent grans gestos amb les mans. Sense adonar-me'n, em vaig trobar imaginant qui era aquell home, com havia estat la seva vida, si tenia fills o no, si encara conservava el senderi, si li agradava que aquest jove el tragués a passejar o si, al contrari, se sentia terriblement humiliat de veure's allà quiet, fent ganyotes perquè el sol l'enlluernava, sense que ningú li donés conversa, ni li preguntés si estava bé. Segurament el jove immigrant en altres moments devia mostrar-se més atent, potser fins i tot afectuós. O no. Però segur que n'hi ha molts altres que sí, que fan aquesta feina agraïts i amb un somriure i que acaben establint una relació còmplice amb l'avi per a qui treballen. Però aquell home que tenia al davant em començava a fer una pena immensa, i no podia evitar preguntar-me què sentirien les persones que l'estimen –potser té una pila de fills i néts– si el veiessin com el veia jo, amb aquell posat resignat, la barra de pa agafada damunt la falda. Potser havia estat un empresari poderós. Potser un savi professor d'universitat. Potser era bon esportista. Potser havia posat les banyes a la seva dona. Potser havia salvat innocents de la presó. Potser va ser un bon pare, potser no. Qui sap si va ser un home realment influent en la nostra societat. Ara només és un vell que subjecta una barra de pa i fa ganyotes perquè el sol l'obliga a tancar els ulls. No importa què haguem fet ni com: estem exposats a tenir una vellesa trista i solitària, mancada d'afecte, i des d'aquell matí primaveral que no em trec l'home vell del cap.