El no al burca

El Parlament ha dit “sí” a poder prohibir l'ús d'indumentàries que cobreixin el rostre, entre les quals hi ha el burca, utilitzat per algunes dones musulmanes. L'acord no va ser unànime, i costa d'entendre per què no ho va ser. Com també costa pel que fa a l'oposició declarada d'alguns sectors dedicats a la defensa dels drets de les dones. Esgrimir que són les musulmanes les qui han de decidir sobre elles mateixes, o objectar que amb la nova llei se les condemnarà a restar tancades a casa equival a fer cas omís de la realitat.

Per una banda, el fet de tapar-se amb el burca abans de sortir al carrer es pot deure a dos motius. O bé a la inexcusable imposició per part dels homes de la família, o bé a la assumpció acrítica d'aquesta subjugació. En el primer cas, es tracta d'un esclavatge del qual no tenen poder per alliberar-se malgrat que en siguin conscients; en el segon, seria la posició de l'oprimida que mira el món amb els ulls de l'opressor. S'estableix així una relació de dominació que, en paraules del sociòleg Pierre Bourdieu, “fa aparèixer aquesta relació com a natural”. Proclamar, doncs, que les sotmeses al burca han de decidir per elles mateixes significa ignorar les circumstàncies.

I per altra banda, no és la llei la que obligaria a tancar-se a casa sinó uns trets culturals que no accepten canvis en pro del sexe femení. Aquella només fa palesa la manca de llibertat de les dones per mostrar la cara, rebre sol i aire a les galtes i respirar com a persones humanes. És incomprensible que en nom de la multiculturalitat s'admetin desigualtats tan patents. Les cultures evolucionen al llarg dels segles, normalment per anar a millor, i les lleis serveixen per assentar els avenços. Si continua havent-hi dones empresonades en un burca, la reacció de les entitats socials no hauria de ser la de donar suport a la situació sinó la d'intentar modificar-la. No tots els homes musulmans es neguen a canviar, en especial quan la llei posa en evidència allò que per si sols no havien entès.