El Barça i Catalunya

És un calfred que et recorre l'espinada. Veure un nen a la medina de Marràqueix amb una samarreta del segon equipament del Barça –o sigui, amb la senyera– provoca un sentiment d'orgull especial. Sóc plenament conscient que els qui porten les noves samarretes no saben el que això significa en tota la seva complexitat: això sí, reconeixen què és el Barça, i hi atribueixen tots els valors que el Barça aporta al món del futbol. El nen marroquí que se la posa aspira, bàsicament, a l'èxit i al reconeixement.

Tots els que, com jo aquest juliol, heu estat de vacances en algun racó del món, per remot que sigui, segur que heu experimentat la mateixa sensació en veure que el Barça arriba gairebé a tants llocs inesperats com la Coca-Cola. I als catalans això ens agrada. Una prova del cofoisme ben entès que això ens provoca és que a través de Twitter he preguntat si algú ha vist les noves samarretes del Barça en llocs exòtics del món i he obtingut una allau de respostes: des de la Patagònia fins a Indonèsia, des de Finlàndia fins al Senegal. Amb l'afegit de comentaris que moltes de les samarretes són d'estranquis, amb les franges vermelles tirant a taronges o granes –segons el tint del falsificador–, amb els números d'alineació de colors i mides diferents (algú em comenta haver-ne vist amb els noms mal escrits de “Neysmar” i “Mezzi”). En molts països àrabs, la creu de Sant Jordi de l'escut es substitueix per una franja vermella, sense més. I en altres latituds menys musulmanes, precisament, el que desapareix és el patrocinador, Qatar Airways. Això em porta a dues reflexions: d'una banda, la rapidesa amb què s'ha estès la popularitat d'una samarreta amb la qual el Barça no ha ni jugat encara un sol partit de lliga; la segona reflexió és que en aquest món de les multinacionals –comunicativament i políticament– una bona marca pot tenir més poder que un bon exèrcit. Fixeu-vos en els bavaresos, que, a més de ser els nous líders futbolístics europeus i contractar Pep Guardiola, porten des de fa anys la bandera bavaresa a la samarreta del seu admirat Bayern de Munic (Bayern vol dir, precisament, això: Baviera. Algú s'imagina que, com els bavaresos, a més de la samarreta amb la bandera, al club li diguéssim el “Catalunya de Barcelona”?).

A mi, em va semblar inicialment molt freaky que el Barça donés al seu segon equipament els colors de la senyera. Però veient que en els propers anys haurem d'explicar Catalunya –i molt– davant l'opinió pública internacional, una ajuda per part de l'equip de futbol més popular del món no ens anirà gens malament. A més, les noves samarretes del Barça estan provocant una sarcàstica revisió històrica tan políticament incorrecta com hilarant. Si Guifre el Pilós –que va morir després d'una batalla contra els sarraïns– es deu estar removent a la tomba en veure sobreimpressionada a les seves quatre barres la publicitat dels infidels de Qatar, almenys Jaume I el Conqueridor pot estar content: si per l'ampli domini territorial de la Corona d'Aragó estesa fins a Nàpols i Atenes als segles XIII i XIV es deia que els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres pintades al llom, ara la senyera llueix a milions d'esquenes de nois de tot el món.

Ironies històriques a banda, fer servir les quatre barres per donar a conèixer el millor de nosaltres a l'exterior és una molt bona iniciativa. I per als que des d'altres clubs o des d'un punt de vista de la política espanyola critiquen l'ús d'un símbol de tots, una resposta contundent: en tot cas, és millor que sigui el Barça que s'embolcalli amb la senyera, i no alguns dels que ho han fet fins ara, com els saquejadors del Palau de la Música.