Justícia, jutges i lleis

El coneixement que l'actual president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, havia militat en el Partit Popular fins a l'any 2011 –és a dir, essent magistrat d'aquest Tribunal–, així com el fet que no va revelar aquesta circumstància en la seva compareixença davant de la comissió parlamentària encarregada d'avaluar el nomenament abans de fer-lo efectiu, han desencadenat una confrontació política de primera magnitud. La Junta d'Andalusia es planteja la recusació de Pérez de los Cobos en els més de quinze litigis que té oberts amb el govern central, per tenir “seriosos dubtes sobre l'adopció de decisions per part del president del Tribunal Constitucional, un cop conegut que ha estat militant del Partit Popular”. I la Generalitat de Catalunya ha deixat clar que la presència de Pérez de los Cobos en les deliberacions sobre els nombrosos conflictes que manté davant del Tribunal Constitucional –en concret, 47– pot contaminar les sentències. D'entrada, el govern català no admet que aquest magistrat pugui dirimir afers com la Llei d'Educació de Catalunya. L'argument utilitzat és que la militància del president del Tribunal Constitucional “confirma la sensació” que pot haver-hi “contradicció d'interessos” quan hagi de decidir sobre els recursos que presenti el seu partit.

El primer episodi de la confrontació oberta sobre aquest tema entre el Partit Popular i el Partit Socialista ha estat el bloqueig d'una nova compareixença de Pérez de los Cobos davant del Congrés, al·legant els populars que no hi ha cap precepte en la Constitució ni en el Reglament del Congrés que permeti aquesta compareixença. Però aquesta no és tan sols una qüestió de lleis ni de reglaments, com no ho és tampoc la mateixa militància política dels jutges, possible legalment en uns casos i prohibida en altres. La posició dels jutges dintre d'un sistema jurídic és tan singular, que la conformació del seu estatus no és una pura qüestió de marqueteria jurídica en què, filant prim, es pot arribar a una conclusió o a altra. La posició dels jutges necessita ineluctablement un component intangible per ser ferma. Aquest component és l'autoritat moral. Una autoritat moral que es fonamenta en la convicció social de la seva independència, de la seva imparcialitat, de la seva prudència i, tan sols en últim lloc, dels seus coneixements específics. Una autoritat moral que no la donen les lleis, sinó una conducta virtuosa continuada que fa pensar als que han d'avaluar-la que estan davant d'un bon jutge. Una autoritat moral que –per exemple– és incompatible en l'ocultació –com ha fet el president Pérez de los Cobos– de la seva militància en el Partit Popular.

S'ha dit moltes vegades amb raó que hi ha tres oficis que exigeixen als que els exerceixen un plus de responsabilitat. En efecte, els que jutgen, els que curen i els que ensenyen es troben en una posició d'especial exigència, a causa que la seva tasca incideix directament en la vida de les persones que estan –d'alguna manera– a les seves mans. Per alguna cosa va dir Napoleó que un jutge d'instrucció –un jutge penal– era la persona de més poder de França, ja que a les seves mans estava la llibertat, l'honra i el patrimoni dels encausats. No és estrany que l'historiador Al-Jusani, que va viure a la Còrdova del segle X, escrivís a la seva Història dels cadis (jutges) de Còrdova que l'ofici de jutge “és càrrega molt greu, lloc terrible, ocupació imponent”. Un antic torero –el Guerra–, en ser interrogat sobre qui era el millor diestro de la seva època, va respondre: “Primer jo, després ningú i després Fuentes”; de la mateixa manera es podria dir que, dintre del sistema jurídic, el primer és el jutge, després ningú, i darrere vénen els altres. Tan cabdal és la funció del jutge i, en conseqüència, tan rigorosa ha de ser la seva selecció.

Per copsar la profunditat d'aquest fet s'ha de tenir en compte que l'ordenament jurídic –millor dit, l'ordre jurídic concret– no emana exclusivament de la llei, sinó que és just –en cada moment històric– el que una societat concreta considera adequat al convenient d'acord amb l'interès general, democràticament definit per les institucions polítiques representatives; s'ha de saber que no existeix la justícia absoluta, sinó tan sols la justícia del cas concret; i s'ha de concloure que, precisament per això, la declaració del que és just correspon, en última instància i en cada cas, als jutges. En aquestes idees es condensa la tradició jurídica de Roma, en què enfonsen les seves arrels tots els ordenaments jurídics europeus, més enllà fins i tot dels límits continentals, ja que el dret anglosaxó s'assembla més al dret romà que el continental, pel que fa al seu sistema de fonts (per la importància dels precedents judicials) i pel seu sentit de la justícia. D'altra banda, l'actitud amb què un jutge ha d'enfrontar-se a un problema no s'esgota amb l'aplicació sil·logística de la norma en què se subsumeix a primera vista el supòsit de fet, sinó que ha de procurar una sortida al conflicte d'interessos existent, de manera que, sense contradir frontalment la norma aplicable, aquesta s'interpreti flexiblement per fer possible la solució del problema plantejat d'acord amb criteris de prudència, que és –i no la justícia– la virtut jurídica per excel·lència.

El president Pérez de los Cobos hauria de ponderar si està investit de l'autoritat necessària per jutjar. I si ho dubta, hauria d'actuar en conseqüència. Dimitir pot ser un verb de conjugació honorable.