Normalitat

Ángela Bachiller és una noia de 29 anys que acaba de jurar el càrrec de regidora a l'Ajuntament de Valladolid. Fins aquí res d'excepcional. Si ha merescut l'atenció de tots els mitjans de comunicació és perquè amb aquest gest tan normal s'ha convertit en la primera persona a l'Estat espanyol amb síndrome de Down que és regidora al servei dels ciutadans que la van votar. No sóc precisament una persona que combregui amb les polítiques del Partit Popular, els ho ben asseguro, però en aquest capítol m'haig de treure el barret. Com a mínim me'l trec davant de l'alcalde de Valladolid. El PP té majoria absoluta al consistori i ha sigut coherent i conseqüent amb la decisió que va prendre ara fa dos anys. Si ha acceptat la renúncia d'un regidor, imputat en un cas de corrupció urbanística, i ha hagut de donar pas a la persona que li tocava pujar de la banqueta al primer equip, ho ha fet. Senzillament perquè hi confia, perquè la veu capaç. Jo ho veig així. Suposo que quan situes una persona amb síndrome de Down a les teves llistes –l'Ángela ocupava el número divuit des de les eleccions del 2011–, o de qualsevol altre col·lectiu sensible, fàcilment et titllen de tot, però crec que el que ha fet Javier León de la Riva en aquest tema és digne d'elogi. Si l'aposta de Bachiller hagués sigut només de cara a la galeria, si només hagués sigut per captar vots de les famílies i dels sectors més pròxims a la realitat que viuen aquesta síndrome, si hagués sigut per quedar bé i prou, ara hauria pogut fusionar la regidoria en una altra o fer que algun altre regidor de l'actual consistori assumís més feina, modificava el cartipàs municipal al seu aire –recordin que té majoria– i es quedava tan ample. Però no. No ho ha fet. S'ha estimat més normalitzar una situació que per desgràcia encara està molt verda i, repeteixo, ha confiat en la capacitat d'una persona que ja havia demostrat que podia ser apta, hàbil, útil al servei dels seus conciutadans. Ja treballava a la regidoria de Serveis Socials. Per als que s'ho miren des de la barrera, sobretot els partits d'esquerres que sovint s'omplen la boca de la tan reclamada integració social, per què no en prenen exemple? Per què no fan un pas endavant perquè també en aquestes qüestions s'arribi a una normalitat?