De Maragall a Mas

Diuen que un dia, Pasqual Maragall va alçar-se molt de matí, va dirigir-se cap al Palau de la Generalitat i va contemplar l'Estatut del 79, el de Sau, i va dir-se que allò s'havia de canviar, que els temps nous no lligaven amb les antigues lleis. I va imaginar una Catalunya oberta al món, més enllà de la cotilla de l'Espanya de les autonomies. Com el seu avi, ja havia abandonat cap deliri de dir “escolta, Espanya” i, sense dir-li adéu, va veure l'Europa nova que posava en contacte els antics pobles, presoners de les fronteres, les velles ciutats que podrien agafar-se de la mà com havien fet en temps llunyans. Catalunya aniria més enllà i formaria un puzle de relacions humanes, comercials, culturals i polítiques. La gran zona del sud d'Europa, rica, industrial, activa, formaria una regió fructuosa. De Milà a Lió, de Marsella a Tolosa, fins al vèrtex de Barcelona i València. Una regió on les ciutats serien les dinamitzadores, juntament amb el món agropecuari que les envolta. Una gran regió.

Va tornar a imaginar-se una Catalunya sense fronteres, i, mirant cap al sud, com un bon dia havia fet el rei en Jaume, imaginà un eix vertebrador del Mediterrani, que obriria l'antiga Via Augusta dels romans, la que sortint de Cadis, passaria per Múrcia, el País Valencià, travessaria pel corredor d'en Vicens Vives, amunt, cap allà on els antics havien circulat sense cap impediment, allà on el Pirineu cedeix alçada i els pobles d'un costat a l'altre, sempre, tota la vida, han utilitzat com a nucli vertebrador i no pas la frontera establerta per dos reis tocats de l'ala en una mal anomenada pau que duia un nom, el tractat dels Pirineus, i una data, 1658.

L'eix mediterrani seguiria en mitja volta cap als països del mar, i en línia recta, s'obriria amunt, amunt, cap a les terres del fred interior, amunt, fins al pol de la terra. I va pensar, “cal fer un Estatut nou”. I el va fer, amb col·laboradors tan somniadors com ell, Carod Rovira, Saura i Mas. Es va anomenar l'Estatut de Miravet, i es va aprovar el 2006 al Parlament català, a les Corts de l'Estat i es votà en referèndum. El PP, com cal, va portar-lo al calabós del TC. Aquí s' inicià el procés que ens duria al president Artur Mas. Un procés que s'inicià en veure el silenci del TC, un, dos, tres, quatre anys. Com més dies passaven més independentistes originava aquell silenci en una societat normalment tan prudent. I quan la sentència del TC –2010– va convertir l'Estatut en un paperot, l'esclat de l'adéu, Espanya es va fer cada cop més unànime.

La macromanifestació de l'11 de Setembre del 2012 amb el crit d'independència va ser l'eclosió total que la confecció de l'Estatut de Miravet un dia inicià. Tota aquella tensió, generada amb anys i saó, va ser recollida pel president Artur Mas. Mas, que, amb una actitud pròpia de la secular prudència dels catalans, potser mai no havia imaginat què li queia al damunt, trampejant el fragor de la caldera en què es convertia la societat catalana, va adonar-se que dos milions de catalans al carrer amb el clam d'independència, són molts catalans, i va veure clar que havia d'actuar a la manera que la ciutadania demanava. Les eleccions avançades del novembre del 2012 van posar a les mans d'un polític caut la responsabilitat de gestionar la voluntat independentista dels catalans. En companyia, és clar, d'ERC, ICV, CUP i part dels socialistes.

El dia que s'escriguin les cròniques del procés de Catalunya cap a la independència, els presidents Maragall i Mas seran el capicua d'una situació que, sense la col·laboració d'un estat imperialista, mai no hauríem ni tan sols gosat somniar.