Serps d'agost i altres bèsties
És un tòpic de la premsa, més que de la vida, em sembla, la figura de la serp d'estiu, d'allò que passa quan no hi ha ningú al seu lloc perquè tothom és en aquesta mena d'exili voluntari però jo no sé si sempre feliç que en diuen vacances. De serps, culebrots i rareses en general es cau en metonímia quan se'n diu d'estiu, perquè amb propietat se n'hauria de dir d'agost, que és quan estan en la seva esplendor, sobretot en la pell de brau –en altres lloc del món no són tan bàrbars a l'hora de desatendre tan radicalment la intendència civil–. El juliol i, encara més, el setembre, la proporció de normalitat és prou acceptable perquè en rigor no se'ls inclogui com a territori de les serps. En juliols i setembres es convoquen reunions per decidir coses importants, han caigut governs, hi ha hagut revolucions i canvis de règim, i s'assassinen pròcers –la llista de tot plegat seria llarga–, però a l'agost què? A l'agost no passa res. Fins i tot, i ja és dir, deixen d'editar-se llibres i pleguen els suplements de llibres dels diaris. Cal esperar, ja que en parlem, que algun agost no resulti etern en aquest aspecte.
Però potser mai tant com aquest any un té la impressió que anem a l'expectativa de setembre amb molta més feina penjada de l'habitual i desitjable. Amb tanta, que potser aquest agost serà una excepció, i no podran deixar de passar les coses que van cada any a la nevera perquè se les trobi el pobre, esforçat, sempre sofert setembre. El gremi de la política ha arribat a un punt de no-retorn en què, si no es prenen mesures radicals, la implosió destruirà les institucions i l'estatus públic. I un cop escrit això, em sento ridícul. Quantes vegades s'ha escrit –en termes semblants o equivalents–, per mi mateix i per d'altres més entesos i autoritzats que jo? El punt on som és el de constatar que qualsevol anàlisi crítica que es faci de l'estament públic, que per força duu a la xurriacada, ja sona a tòpic, a cosa gastada, inútil, sense la menor expectativa de canvi substancial.
Al capdamunt de la cadena tròfica, els de l'ens anomenat Tribunal Constitucional s'han tret la màscara: com que manen ells, no els causa problema el fet que tots els qui no són ells mateixos hi apreciïn tots els trets de la falta d'objectivitat més objectiva. Observin, per cert, la tebior, quasi el silenci del PSOE en una qüestió que també els afecta a ells. O els hauria d'afectar, i potser és que no ho fa: el TC està sobretot dedicat a parar els peus a les aspiracions institucionals dels catalans, i en aquest punt, PP i PSOE van, fins i tot en les formes, del tot d'acord.
Per no caure en la frivolitat a què m'he referit abans, no faré la llista dels Bárcenas-Rajoy, Millet-encara no se sap qui –però algú de CDC–, Urdangarin-Princesa + Matas, Camps i altres, i la resta de la cort. Cort, per cert, que en català té una adequada ambivalència: serveix igual per als reis que per als porcs. De vegades tenim el dubte si breguem amb l'estupidesa o amb la ingenuïtat, o si algú es pensa que així encara quedaran pitjor els adversaris que ells mateixos. De debò Pere Navarro espera que els seus socis dòmina del PSOE s'avinguin a caminar cap a un estat federal? I de retruc, els del PSOE no s'adonen que cecs i sords davant del PSC l'estan enfonsant? No han fet números i no veuen que sense els vots del PSC a les generals no les guanyaran mai, i no tornaran mai més a governar a Espanya?
I si a Rajoy li ha costat tant donar explicacions sobre el cas Bárcenas, i encara ho ha fet agafat per les parts nobles i de la manera com ho ha fet, què espera Mas que faci amb la carta que li ha enviat? Cal suposar que un cop es constati que ha anat a parar al calaix del paper higiènic, Mas té plans per convertir el fet en capital polític, que Rajoy deu confiar que s'esbravi entre les serps d'agost.
Valdria més tallar-se les venes?, es pot arribar a preguntar el ciutadà que creia que la cosa pública es regia per uns principis. A mi en particular no m'escandalitza gaire que hi hagi lladres, estafadors i delinqüents en general. Totes les civilitzacions han assumit que sempre n'hi haurà, que el Bé i el Mal conformen la natura humana, i per això es doten de policies, jutges i presons. Des de l'assumpció civilitzada del paradigma humà, el desastre no és que a les institucions hi hagi lladres, és que quan els descobreixen no passa res. Caçaran Bárcenas, Urdangarin i –potser– Millet, però no els de més amunt, els qui han fet possible el delicte. Aquest és el punt on Spanish is different, vet aquí què diferencia una societat evolucionada d'una de primitiva: a d'altres llocs, on també hi ha lladres, els últims responsables no reben tracte de favor i no en surten un cop i un altre indemnes.
Saben per què el maquinista del tren estimbat a Angrois té mala peça al teler? A més de fer pinta de culpable de debò, no té la més mínima rellevància social, no l'empara ningú i, sobretot i el més important, cal protegir la solvència tècnica i de gestió de l'empresa dels trens espanyols en el mercat mundial.
Ah, però, Angrois em permet tancar aquestes línies amb una mica de llum després de tanta tenebra, per no dir-ne merda: en la natura humana també hi ha això que en diem heroisme, que apareix sense premeditació tant hi fa l'estament social i la condició personal, i que és un tret que no sap ningú si en disposa o no fins que de forma inesperada i sense temps per pensar-s'ho es troba en la situació de descobrir-ho. Condol pels afectats, i admiració, respecte i presència en la memòria pels herois de Galícia.
